Hi ha llocs que semblen quedar-se en silenci durant segles, com si guardessin la seva pròpia versió de la història sense gaire pressa per explicar-la. Sant Miquel de Cruïlles n’és un bon exemple. Un monestir amb pes dins del passat català, però del qual, curiosament, en sabem menys del que seria esperable.

Durant molt de temps, el poc que se’n coneixia s’ha anat repetint gairebé com un eco, de vegades amb versions que no acabaven d’encaixar entre elles. I és que, sense cap document fundacional clar, tot es torna més difús, més obert a interpretacions.

Un origen entre dubtes i hipòtesis

Durant anys es va donar per fet que l’església havia estat fundada l’any 904 pel bisbe Servus Dei. Però estudis més recents posen en dubte aquesta idea i apunten que aquell document podria referir-se, en realitat, a una altra església de la zona de la Bisbal o Fonteta.

El primer rastre sòlid arriba més tard, el 7 d’abril de 1035, amb el testament de Gilabert de Cruïlles, que hi deixa un llegat. Això, com a mínim, confirma una cosa clau: el monestir ja funcionava en aquell moment. A partir d’aquí, altres documents van apareixent i reforcen aquesta presència.

El poder de les famílies i les aliances

Hi ha una connexió clara entre el monestir i la família senyorial de Cruïlles. Tot fa pensar que van tenir un paper directe en la seva creació o, com a mínim, en el seu impuls inicial. No eren els únics: els senyors de Sant Sadurní de l’Heura també hi van estar implicats en diferents operacions.

Fins i tot figures destacades com Ermessenda de Carcassona hi van deixar empremta, amb donacions que demostren la importància del lloc. Més endavant, el mateix Ramon Berenguer III també hi va contribuir. No era, per tant, un monestir qualsevol, sinó un espai amb suport de les grans elits del moment.

Un vincle inesperat amb Itàlia

Una de les parts més sorprenents de la seva història és la relació amb l’abadia italiana de San Michele della Chiusa, al Piemont. Tot indica que, cap al segle XI, Sant Miquel de Cruïlles va passar a dependre d’aquest gran centre benedictí, tot i la distància.

Aquesta connexió no era només simbòlica. Documents papals confirmaven que Cruïlles formava part de les possessions de l’abadia italiana. Un detall que diu molt de la xarxa de poder i influència que es movia a l’època.

De l’esplendor a la decadència

Amb el pas dels segles, el monestir va anar perdent força. Fins al punt que, l’any 1592, només hi quedaven un monjo i el prior. En aquell moment, la casa va ser annexada a Sant Pere de Galligants, a Girona, i la seva documentació es va dispersar. Durant la Guerra del Francès, el lloc va ser ocupat per l’exèrcit, i no va ser fins ben entrat el segle XX que es va recuperar un cert interès pel conjunt i pel patrimoni que encara conservava.

Tot i les transformacions, l’església monàstica encara manté una presència imponent. És de planta basilical, amb tres naus i un transsepte coronat per una cúpula. Els absis semicirculars encara hi són, com una petjada clara del segle XI.

Amb el temps, això sí, es van fer modificacions: una torre adossada, contraforts, una nova façana al segle XVI després d’un esfondrament… Cada capa explica una època diferent. I encara avui, si t’hi fixes bé, es poden veure restes de la sala capitular o fragments de pintura mural. Detalls com lleons enfrontats sobre fons vermell o escenes bíbliques que han sobreviscut al pas del temps.