A principis del segle XIX, quan Itàlia era —encara— un trencaclosques de petits dominis independents, els austríacs —que dominaven el territori de la desapareguda República Veneciana— van crear un sistema de fortificacions que van anomenar “Quadrilatero”. Passats dos segles, aquell “Quadrilatero” ja no té una missió defensiva, però, en canvi, delimita un territori que és una de les principals concentracions d’art del món: arquitectònic, urbanístic, pictòric i escultòric. El “Quadrilatero” de l’Art, delimitat pels eixos que uneixen Verona, Pàdua, Ferrara, Màntua i Sirmione (al llac de Garda), ha estat l’escenari d’una experiència inoblidable.
Verona, el nostre primer camp base
Verona va ser el nostre primer camp base. La ciutat és coneguda per ser la caixa escènica de la tragèdia Romeu i Julieta, del dramaturg anglès William Shakespeare. Però és molt més que això. Volíem conèixer Verona, més enllà dels tòpics, i ens vam endinsar en les restes de l’antiga ciutat romana, envoltada per un gran meandre que dibuixa el riu Adige i que la protegeix per tres dels seus quatre costats. La misteriosa Verona romana és l’arena i el teatre, on encara sembla que hi ressonin els crits i les rialles d’una època passada, i les portes de la muralla, Borsari i Leoni, que, silencioses i impertèrrites, observen el pas de la gent des de fa 2.200 anys. El nostre també.
Els carrers i les places de la Verona medieval —edificada sobre la ciutat romana— expliquen moltes històries. El duomo, les basíliques de Santa Anastàsia i de Sant Zenó, i el pont i castell de Castelvecchio, el Ponte di Pietra o l’areny del riu Adige —totalment fortificat amb murs construïts amb el característic maó cuit de la zona— expliquen que, durant la llarga edat mitjana, Verona va ser terriblement disputada, perquè estava situada sobre la línia que separava els territoris de les dues grans potències de l’època: el Pontificat —al sud— i el Sacre Imperi Romanogermànic —al nord. Una mena de Checkpoint Charlie amb piques i malles.
Fins que van sorgir els Della Scala —també anomenats Scaligero—, una poderosa família de mercaders locals de finals de l’edat mitjana que van canviar per sempre la història de la ciutat. Durant el govern dels Scaligero, Verona va esdevenir una república local que va defensar amb tots els recursos a l’abast la seva independència. D’aquella època daten les monumentals places delle Erbe i dei Signori i els corsos (recorreguts) de Porta Borsari i Santa Anastàsia, on encara hi ha el comerç tradicional de la ciutat: botigues d’alimentació del segle XIX que conserven la seva traça i el seu esperit originals i que venen els millors formatges i panettoni de la vall del riu Adige.
Sirmione i el llac de Garda
Des de Verona ens vam desplaçar —en un autocar propi— fins a Sirmione, a mitja hora de camí. Sirmione és una punta de terra —fina com una agulla— que es clava al cor de llac alpí de Garda i que alberga un dels jaciments romans més ben conservats del nord d’Itàlia: l’antiga i monumental Grotte di Catullo, una vila senyorial romana que, en la seva plenitud, hauria concentrat centenars de persones. Després de dinar en un restaurant del poble, ens vam embarcar i vam navegar pel llac, en direcció nord, fins a la vila de Garda. I vam acabar la nostra ruta a Lazise, un deliciós poble-drassana medieval, a peu del llac, que et transporta a l’època dels Scaligeros veronesos.
Màntua
En una altra de les jornades, ens vam desplaçar —en un autocar propi— fins a Màntua, a mitja hora de camí. Màntua és una ciutat-fortalesa disposada sobre una trama urbana medieval al voltant d’un gran castell-palau —de la mateixa època— edificat pels poderosos Gonzaga, uns condottieros (empresaris de la guerra) de la zona que van fer de la ciutat el seu domini particular. A Màntua, ens vam endinsar en l’espectacular castell de San Giorgio —a la Piazza Sordello, un gran espai rectangular pavimentat amb còdols de riu— i, un cop a dins, vam recórrer les sales i passadissos que explicaven la història familiar, al llarg dels segles, dels inquietants Gonzaga.
En aquella successió d’espais, les penombroses dependències del vell castell medieval deixaven pas a àmplies sales del nou palau barroc, i explicaven com els Gonzaga van construir i conservar el poder en el difícil trànsit de l’activitat de la guerra (edat mitjana) cap a la labor de la diplomàcia (Renaixement i Barroc). Els Gonzaga es van fer poderosos amb la violència i el terror; però, actualment, al Museu Arqueològic —situat a l’interior del castell— vam veure els esquelets d’una parella de l’època neolítica que, quan els va abastar la mort, es van abraçar per fer plegats el camí al món d’ultratomba: són els Amanti di Valdaro, el contrapès romàntic als sinistres Gonzaga.
Pàdua, el nostre segon camp base
Passats quatre dies de la nostra arribada, ens vam dirigir —en un autocar privat— a Pàdua, a una hora de camí, que es convertiria en el nostre segon camp base. Pàdua, només arribar, ens va regalar amb una meravella de l’art: la capella dels Scrovegni, considerada la “Capella Sixtina” del nord de la península italiana. Durant aquella jornada, vam viure un bany d’art renaixentista: les monumentals places delle Erbe, dei Frutti i dei Signori, que acullen els espectaculars palaus della Ragione (un formidable edifici goticorenaixentista que havia estat la llotja del comerç), de la Gran Guàrdia (la luxosa seu medieval del govern municipal), de la Universitat i la Torre dell’Orologio (del rellotge).
Els carrers i les places de la Pàdua medieval també expliquen moltes històries. I a la recerca d’aquestes històries ens vam endinsar pels estrets i silenciosos carrers del Ghetto Ebraico —el call jueu—, un recer de pau que contrasta amb el brogit de la Piazza delle Erbe. Allà vam conèixer la història de la diàspora de les comunitats judeocatalanes del 1492 —els katalanim—, que a Pàdua, a Ferrara o a Bolonya van ser acollides i protegides pels jueus locals. També vam conèixer la tradició gelatera de Pàdua, que es remunta als segles finals de l’edat mitjana, i no podíem passar sense tastar els productes de la Gelateria Portogallo, la més guardonada del món.
Pàdua està indissociablement lligada a sant Antoni. I a santa Giustina. I allà hi vam ser. Aquestes abadies són una a tocar de l’altra, a una banda del Prato della Valle —considerada la plaça més gran d’Itàlia— i la seva arquitectura i la seva iconografia ens van explicar la història d’una època convulsa. Fins al Prato arribaria amb força el ressò de Trento (1563), el concili que rearmaria el catolicisme contra el protestantisme. També ens explicaria el procés de decadència i caiguda de la Sereníssima República, l’estat venecià que des de la llacuna —a tocar de Pàdua— havia creat un imperi comercial que es perllongaria per espai de 1.100 anys.
Ferrara
Ferrara va ser la nostra última destinació. Vam sortir en tren des de l’estació de Pàdua. Comparar els trens regionals italians amb els de Renfe és comparar el cel i l’infern. Arriben i marxen amb puntualitat i no s’avarien a mig camí ni dins dels túnels. I els vagons són nous i nets. És el moment en què et convences, definitivament, que Infern s’escriu amb “r” de Renfe. Durant el trajecte, que duraria una hora, ens vam submergir en la quotidianitat local, a través de les persones de la zona que feien el mateix trajecte. I en arribar a Ferrara, vam fer el mateix, i vam pujar en un bus urbà per a cobrir la distància entre l’estació de tren i la catedral. Un altre bany de quotidianitat local.
Ferrara té una història semblant a la de Màntua o Verona. Però en comptes dels Gonzaga o dels Scaligero, ens vam trobar amb la petjada dels poderosos i influents Este. A Ferrara ens vam introduir a la fortalesa familiar d’aquests condottieros medievals, una autèntica ciutat-militar medieval proveïda de tots els elements per a exercir el poder de manera repressiva. Però Ferrara també és enocultura, i al restaurant on vam dinar ens van servir vins de producció pròpia, entre els quals destacava un curiosíssim negre d’agulla. En acabar, vam tornar a Pàdua amb el Frecciarossa, un regional d’alta velocitat meravellós que posava la cirereta a l’extraordinària experiència al Quadrilàter.
