Créixer a les vil·les de la Tarraconensis o als carrers de Barcino fa dos mil·lennis distava molt de l'adolescència que coneixem avui. Per a un jove a la Catalunya del segle I, la infància acabava de forma abrupta als 12 anys.
En aquell moment, la societat romana deixava de considerar-los nens per exigir-los una transició exprés cap a l'edat adulta. Mentre que les joves eren preparades per al matrimoni i la gestió domèstica de la domus, els homes s'enfrontaven a una disciplina de ferro centrada en el treball físic, la formació militar i una obediència cega al pater familias.
El camp i el taller, claus d'una vida sense espai per a l'oci
L'economia de la Catalunya romana se sustentava en la tríada mediterrània: el blat, l'oli i, sobretot, el vi. Per als joves de les zones rurals, el dia a dia consistia en jornades esgotadores a les premses de les vil·les o en el manteniment de les vinyes que avui encara dibuixen el paisatge del Penedès o el Maresme. El treball manual no era una opció, sinó una obligació moral i de supervivència. La diversió, tal com l'entenem avui, era un luxe inexistent per a la majoria; el poc temps lliure es limitava a jocs d'atzar amb tabes o competicions de destresa física que, en el fons, no eren més que un entrenament encobert per al servei a les legions.
Fins i tot en els nuclis urbans, la formació d'un jove estava orientada a la utilitat pràctica. Els fills dels lliberts o de la classe mitjana artesana passaven els seus millors anys com aprenents en tallers de ceràmica o metal·lúrgia, sota una jerarquia on l'error es pagava amb càstigs físics. No existia el concepte de recerca d'identitat, el teu destí estava escrit pel teu llinatge i per les necessitats d'un Imperi que demanava mà d'obra constant per mantenir la seva hegemonia comercial al Mare Nostrum.
La resiliència com a herència cultural
Aquesta estructura social tan rígida va forjar una generació de joves extremadament resilients. Les excavacions en jaciments com Empúries o Tarraco revelen, a través del desgast ossi en esquelets juvenils, la càrrega de treball que suportaven des d'edats primerenques. Tanmateix, aquesta duresa també va permetre el floriment d'una enginyeria i un comerç que va connectar Catalunya amb la resta del món conegut.
Així doncs, els joves de fa 2.000 anys no tenien temps de ser-ho, però van ser els arquitectes d'una civilització les calçades i els aqüeductes de la qual encara trepitgem avui, recordant-nos que el progrés de la història es va construir sobre la suor d'una joventut que no va conèixer el descans.