El nadó rialler i tranquil que sempre està de bon humor, sol passar una etapa més o menys llarga, entre els 18 mesos i els 4 anys, en la qual reacciona de forma desmesurada a les peticions dels seus pares o professors plorant sense consol i ple de ràbia. Són les famoses rebequeries, reaccions explosives que es produeixen quan les coses no es desenvolupen com ell vol. Poden ser més o menys intenses i no són signe que un nen estigui malament educat, sinó que té a veure amb el desenvolupament de la seva personalitat.
El cert és que, encara que siguin molt molestes, les rebequeries són relativament normals i tenen a veure amb el procés de creixement i la gestió emocional. Estan relacionades amb la construcció de la seva personalitat i la recerca d'una autonomia personal que passa per enfrontar-se a allò que ells prenen com a imposicions que no els permeten fer el que volen. Generalment, van disminuint i desapareixen a partir dels quatre o cinc anys.
Com afrontar les rebequeries
La reacció davant les rebequeries mai no passa per perdre la calma, però tampoc per donar-los la raó en el que volen, perquè si no aniran a més. El nen ha d'anar adquirint una sèrie de criteris i diferenciar el que està bé i el que està malament i per això no s'ha de cedir sempre als seus desitjos, però es pot gestionar de tal manera que pugui encarrilar aquestes emocions que sent sense negar-les.
Una bona forma és a través del dibuix. Existeix una activitat pràctica per poder gestionar les rebequeries i l'objectiu del qual és treure el nen del seu enuig, sobretot quan entra en bucle i acaba per oposar-se a tot sense saber molt bé l'origen de l'enuig. És una pràctica encaminada a solucionar problemes, ajudar-lo a expressar els seus sentiments i millorar la comunicació amb els pares. Només fa falta posar a la seva disposició un paper en blanc i pintures per dibuixar.
Quan el nen s'enfadi, se li deixa una estona fins que passa la primera explosió, sense cridar-li però tampoc no cedint a les seves pretensions. Quan passi aquest primer moment, els pares poden apropar-se al nen i amb veu tranquil·la i suau se li pregunta pel seu enuig, per ajudar-lo a comunicar el que sent. Si el nen és molt petit i no és capaç encara de fer cap dibuix en concret no importa.
Se li pot preguntar, com de gran és el teu enuig? Me'l pots dibuixar? És una activitat que a aquesta edat els sol agradar molt, així que és normal que accedeixi a fer-ho sense problema. Se li ofereix el paper i les pintures i el normal és que comenci a fer gargots amb més o menys ira.
Cal deixar-lo fer, observant-ho i proporcionant-li el material que necessiti. Quan hagi acabat, es pot parlar amb ell i fins i tot se li pot proposar trencar el dibuix en trossets, arrugar-lo i llençar-lo a les escombraries, "perquè l'enuig se'n vagi". D'aquesta forma, l'ajudem a treure la seva ràbia a través del dibuix i destruir-la simbòlicament. A més, li fem centrar la seva atenció en alguna cosa més productiva que plorar i picar de peus i l'ensenyem a canalitzar les seves rebequeries.