Sergi Pàmies (París, 1960) és un apassionat del món del futbol i un enamorat del Barça. Ha escrit set contes i tres novel·les. I és un d'aquests escriptors que reconeix que quan va escriure de futbol alguna cosa va canviar al seu món. Cruyffista de cor, barcelonista per emoció, Pàmies llança ara la seva última creació: Confessions d'un culer defectuós (Empúries / Destino), que són reflexions amenes i iròniques sobre el seu Barça.

El més alarmant d'un culer defectuós és que no sigui antimadridista

Com és un culer defectuós?
Un culer defectuós és un culer que no compleix les prestacions genètiques que se li exigeixen a un culer. Al llarg dels anys veig que ni en la victòria, que m'entusiasma, ni en la derrota, que em dol, no estic a l'altura emocional dels autèntics culers. I després el tret més preocupant o alarmant és que no sóc antimadridista. I això és un problema. És com si et faltés alguna cosa. Perquè l'essència del culer està en ser antimadridista alhora que culer. Està unit. El culer perfecte és antimadridista. En els anys més durs per sobreviure al fet de perdre i a la fatalitat, la presència del Madrid era un consol, necessitaves tenir l'enemic, que de vegades era un enemic justament considerat; i altres, producte d'un victimisme excessiu. Però coneixem molta gent que diu "prefereixo que perdi el Madrid que guanyi el Barça". En la meva lògica futbolística això em sembla una aberració, però amb els anys m'he adonat que això és així. O ets així o no ho ets. I va ser un dels pretextos per escriure aquest llibre.

Què aporta de nou el seu llibre al món del barcelonisme?
La visió d'un paio imperfectament culer. Té un punt d'ironia i també un altre de reflexió. Conto com descobreixo que el meu fill és antimadridista i t'adones que genèticament hem solucionat el problema, però que tampoc no entenc com pot ser-ho si no li ho he inculcat. I el que vull és que des que el lector compra el llibre, a partir del títol, pugui situar-se. Té un punt confessional, on conto coses de la meva vida o confesso els meus pecats. I és un llibre sobre els culers, i finalment té la singularitat d'allò defectuós. Jo recordo que quan Koeman marca el gol de Wembley jo em torno boig, però els que són al meu costat, s'hi tornen més. Vaig notar que la meva alegria no es podia comparar. I el mateix en la derrota. Ho passava malament, però els altres pitjor. Però on es reflecteix més el culer defectuós és en el tema de l'antimadridisme. Jo fa uns anys fingia, intentava ser-ho, gairebé em vaig fer transfusions. I no tinc cap simpatia pel Madrid, però no sóc dels que pregunten primer què ha fet el Madrid. O fins i tot de vegades, pecat dels pecats, arribava a preguntar pel Madrid per interès, quan jugava la Copa d'Europa que el Barça ja no podia jugar, fins i tot amb ganes que guanyés. Algun amic em va titllar de ser del Madrid. Donant-li la volta, de forma irònica i festiva, és un bon argument a desenvolupar. És un llibre que està format per diferents coses que m'han passat, i no té una voluntat saberuda, no és frívol, però té un punt d'amè.

Creu que hi ha molts culers defectuosos?
Crec que hi ha un nucli dur molt important que és el que li dóna la identitat al fet de ser culer, i que a causa de la seva expansió després "hi ha tants caps tants barrets", tants culers, tants mons. És veritat que hi ha diversitat. I això és interessant perquè ja veurem quina aportació poden fer. Però l'essència de la tribu és en el nucli dur, i són molts, són 100.000, els socis, més l'entorn familiar. El que vol dir que l'esperit de la tribu està preservat. Un dels avantatges és que el Barça no és excloent. Integra. No requereix que tu hagis de ser tot això. Piqué per exemple és molt més culer que Iniesta, però també saps que Iniesta és molt culer. Hi ha com una graduació de món culer. Entre els jugadors, Víctor Valdés i Gerard, fins i tot Messi és molt culer. No és necessari ser d'aquí.

La gent viu el Barça com una cosa pròpia i això enriqueix l'ànima del club

N'hi haurà molts que s'identificaran amb el llibre?
Bé, la idea, més que s'identifiquin els culers, és que segur que coneixeran algú que sigui així. L'avantatge del Barça és que és molt present en les nostres vides i que dóna per a moltes anècdotes. En lloc de basar-me en la història, que hi ha gent que ho fa molt bé i amb molt més rigor, he buscat altres punts. Per exemple, hi ha un capítol de si el Camp Nou és un camp fred o no. Es pot ser culer i antimadridista, també. De Cruyff també hi ha un capítol llarg. Coses que a la gent li puguin interessar encara que sigui per discrepar, que és un altre plaer molt interessant dels culers. La importància que li donem al debat. Ni tan sols és discussió, és debat, debatem sobre tot, sobre els fitxatges, els directius, els candidats, les samarretes, els patrocinadors. Hi ha una quantitat de temes col·laterals que si se'ls expliques a un paio del Celtic o del Liverpool, et miren com dient "la nostra vida és molt més clara: tenim l'equip i els resultats".

Bé, al contrari del que pregonava Cruyff: no només n'hi ha prou amb guanyar.
Però abans de Cruyff hi ha la història de l'escut, que té aquesta forma que va ajudar a molts a definir-ho com una olla de grills. La idea que des de la seva fundació ja era una barreja de discussions permanents i de debat. La discrepància és molt present, la gent la viu com una cosa pròpia. Això enriqueix l'ànima del club. El Barça és un club turmentat en el sentit teatral del terme. Et diverteixes perquè hi ha multitud de conflictes inesperats.

Per què confessions? Té l'escriptor la necessitat de confessar-se?
En aquest cas, no l'enganyaré. És un encàrrec. M'han demanat que faci molts llibres sobre el Barça, però jo m'hi negava. Em demanaven que fes una recopilació dels meus articles, però no. No respon el llibre a una necessitat. L'encàrrec m'ha estimulat a buscar una idea que no sigui artificial. Diguem que és més un exercici d'introspecció induïda. Quan vaig trobar el títol vaig veure l'estructura del llibre. Hi ha anècdotes meves, com quan vaig estar en la comissió que va muntar un homenatge a Cruyff el 1999; en oposició, conto coses de les reunions i com van muntar aquella nit memorable.

Com es pot entendre que vostè, sent un culer defectuós, hagi estat convocat per presidents per demanar-li consell o assessorament sobre temes importants del club?
Jo he tingut un privilegi. L'entorn del Barça és molt generós. Portava tres articles sobre el Barça, quan vaig començar a El País, i ja em volien conèixer els responsables de comunicació, probablement, per esbroncar-me, però em va sorprendre molt. Havia escrit molts articles d'altres temes i ningú no s'havia interessat per res. Però el Barça, pel que representa, fa que hi hagi una gran promiscuïtat, que crec que és sana. El que succeeix és que quan estàs al voltant del Barça entres en una rotació de satèl·lits i tu ets allà. I de sobte estàs al costat del president parlant de coses aparentment importants. No sé si li trec importància a això, però sempre m'ho he pres com una festa. Mai no he cregut que la meva opinió hagi influït en alguna cosa. Però l'he donada. Si estic a la festa, hi participo.

La sort de la literatura esportiva és que tots els escriptors podem escriure. Avui el sofisticat seria dir: 'Jo no escric de futbol'

Parla vostè de promiscuïtat com ja va dir una vegada que era el conte en comparació amb la novel·la. I ho fa per referir-se al que significa el periodisme esportiu.
El que destaco és la generositat amb què s'accepta que qualsevol escriptor actualment escrigui sobre el Barça. Aquesta idea que el Barça és de tots, en altres àmbits no està tan estesa. En canvi, la sort de la literatura esportiva és que tots podem escriure, perquè tots en algun moment hem estat aficionats, practicants, feligresos, heretges d'aquesta religió que és el futbol, i en aquest cas del Barça. Però miri que ara hi ha centenars d'escriptors. Fa 25 anys no n'hi havia cap. El pioner d'això va ser Gonzalo Suárez, i després Vázquez Montalbán i Javier Marías, a través d'El País, que són els que obren la veda, que serveix d'amplificador. N'hi ha hagut d'altres abans, com Miguel Delibes, però sí que és veritat que al món progre, a la galàxia progre hi havia la idea que el futbol era la pesta. I ara és al contrari. S'ha convertit en un lloc comú. Ara el sofisticat seria dir "jo no escric de futbol".

Al seu últim article a 'La Vanguardia' comenta que en sortir del Camp Nou, després de la derrota del Barça amb el Madrid, va escoltar aficionats dir "massa Cruyff". Com a culer defectuós i cruyffista reconegut, es va sentir ofès?
No. Al contrari. Em va emocionar en el sentit que Johan, fins i tot poc després de morir, continua servint d'excusa en la victòria i en la derrota. El primer que fan dos paios que acaben d'emocionar-se en el seu homenatge és donar-li la culpa. També és veritat que en aquest "massa Johan" hi havia tot el que s'havia organitzat, gairebé deu dies de dol. Una cosa excepcional per a un personatge excepcional. De vegades ens sentim culpables per excedir-nos, però vaig veure l'homenatge de l'Ajax i em va semblar impressionant. Tot respon a la dimensió del personatge.

Què pensa dels que s'han precipitat a demanar que el Camp Nou porti el nom de Cruyff?
La típica reacció en calent. No m'interessa gens. Si només es digués Johan Cruyff ho podria entendre, però alhora podria no estar-hi d'acord des de la posició d'un cruyffista. Però el que segur que no vull és que es digui Johan Cruyff Qatar Airways, perquè el club ha aprovat posar-li al camp el cognom d'un patrocinador. Ens hem d'interessar més pel Cruyff immaterial, les idees, la inspiració, l'esperit. Això hem de preservar. I això només ho poden fer dos clubs al món: l'Ajax i el Barça.

En aquesta olla de grills que és el Barça, Cruyff, amb totes les coses positives que ha aportat, també entorn d'ell s'ha creat divisió. Però està d'acord que Cruyff és d'aquests i d'aquells. És de tots, com va dir el seu fill Jordi?
Sí. És responsable del cruyffisme i de l'anticruyffisme. Jordi va fer un parlament amb una gran dimensió. Johan és de tots, una frase ecumènica, que podria ser fins i tot rebatuda. Perquè sempre hi haurà culers que quan va dir això des de les seves cases hauran dit "doncs de mi, no".