Lamine Yamal parla de la pressió amb una perspectiva molt diferent de la que sol envoltar una estrella del futbol. Mentre milions de persones analitzen cada partit, cada gest i cada decisió del jove del Barça, ell ho relativitza tot quan recorda el que van viure els seus pares. "La meva mare em va tenir amb 16 anys, que això sí que és pressió de veritat. Després el meu pare va haver de buscar-se la vida, anar a agafar coses al carrer per poder portar menjar a casa. Això sí que és pressió".
La frase explica bona part de la seva manera d'entendre l'èxit. Per a Lamine, jugar davant de milers d'aficionats o assumir responsabilitats esportives no pot comparar-se amb la necessitat de garantir el bàsic a una família. "Jo l'únic que he de fer és jugar", afegeix, allunyant-se de qualsevol relat que el presenti com una víctima de l'exigència que acompanya la seva carrera.
Mounir Nasraoui va haver de buscar-se la vida
Darrere d'aquesta reflexió apareix la figura de Mounir Nasraoui, el seu pare. La família va travessar anys complicats i va haver de trobar diferents maneres de tirar endavant. Nasraoui va realitzar treballs ocasionals i va arribar a dedicar-se a la pintura d'edificis, fent el necessari per aconseguir ingressos i garantir que a casa no faltessin les necessitats essencials.
Lamine va créixer observant aquesta realitat a Rocafonda, a Mataró. Aquest context ajuda a entendre per què utilitza una mesura diferent per parlar de pressió. Per a ell, la paraula no està relacionada únicament amb marcar gols, guanyar títols o respondre a les expectatives, sinó amb aquelles situacions en què equivocar-se pot significar que una família tingui dificultats per arribar a final de mes.
El futbol no s'acostarà a la pressió que van viure els seus pares
Aquest aprenentatge també explica la naturalitat amb què afronta escenaris que podrien resultar aclaparadors per a qualsevol jugador de la seva edat. Lamine ha viscut una exposició enorme des de molt jove, però insisteix a col·locar el futbol en la seva dimensió correcta. Sap que existeix exigència, però també que la seva situació actual és privilegiada respecte a la que van conèixer els seus pares.
Per això, quan parla de la seva família, no ho fa buscant dramatitzar la seva infància. La seva conclusió és precisament la contrària. La pressió autèntica, segons la seva manera de veure-ho, la van suportar els qui van haver de buscar solucions per portar menjar a casa. Ell té una altra responsabilitat molt més senzilla d'explicar: gaudir jugant, rendir al màxim i recordar d'on ve cada vegada que el soroll al voltant del futbol amenaça amb fer-ho tot massa gran.