Ernesto Valverde abandona Barcelona després d'haver-se guanyat l'estima dels jugadors, per la seva benevolència, de la premsa, per la seva educació, i dels culers, gràcies al seu to conciliador, quelcom clau per no ser ferit a la trinxera dels ismes que sempre es viu a la banqueta del Camp Nou. Ningú podrà recordar una sortida de to del ja extècnic blaugrana. Sempre elegant, Valverde no ha transmès eufòria en els millors moments però tampoc s'ha enfonsat quan el vaixell començava a fer aigües. Però, com deien Els Pets, No N'hi Ha Prou Amb Estimar-se Molt.
Dos anys i mig després d'haver assumit el càrrec d'entrenador del Barça, el tècnic extremeny s'acomiada transmetent la sensació que, futbolísticament, el seu Barça mai ha estat al nivell què pertocava. La eliminatòria contra la Roma el va deixar tocat i la de Liverpool, a efectes pràctics, el va sentenciar. Coneixent el seu caràcter, és fàcil d'intuir que el posterior rum-rum del Camp Nou no el va inquietar ni un moment. Valverde és un gran entrenador i, precisament per aquest motiu, ell sabia millor que ningú que l'equip, tot i estar immers en una dinàmica guanyadora a la Lliga, funcionava per una inèrcia que ha acabat resultant letal.
L'eficàcia del gestor
Si hi ha una virtut que Valverde ha demostrat al vestidor del Barça aquesta és la seva capacitat de gestió. Entrenar superestrelles com Leo Messi, Luis Suárez o Gerard Piqué és una sort extraordinària però també una arma de doble tall. A diferència de Luis Enrique, que va voler aterrar a la banqueta del Camp Nou amb puny de ferro i gairebé en surt escaldat, Valverde va saber trobar l'equilibri entre la benevolència i el respecte, entre les concessions i la disciplina. Així es va guanyar l'afecció de la plantilla, que el va recompensar guanyant dues Lligues sense oposició. Així, però, també va fer palès que la seva figura no era prou autoritària. La seva indulgència va començar a degenerar de manera alarmant, fet que va quedar exemplificat a la perfecció amb les escapades de Piqué a la Copa Davis. El principi de la fi.
EFE
A Valverde també se li podrà criticar que el seu caràcter i la seva direcció tàctica no hagi estat prou eficient en moments clau. Les desfetes de Roma i Anfield no són únicament responsabilitat seva, però és evident que la nul·la capacitat d'activar l'equip quan aquest només necessitava un gol li va passar factura. Cap crit, cap directriu, cap canvi guanyador. Quan el Barça estava contra les cordes, ell mai va sumar.
Les Lligues post-Neymar
És fàcil presumir de les 8 Lligues d'11 possibles però resultaria injust no recordar que a la temporada 2016/17, just abans que arribés Valverde, el Barça de Luis Enrique va cedir el tron del campionat domèstic al Reial Madrid de Zinedine Zidane. Després de la seva tercera temporada a la banqueta del Camp Nou, el tècnic asturià va dimitir fruit del desgast provocat per una plantilla acomodada. Valverde no arribava amb l'etiqueta d'agitador, però en plena pretemporada del curs 2017/18 va haver d'afrontar un dels capítols més explosius de la història del club, la sortida de Neymar al PSG.
Enmig de l'huracà, i després de ser escombrat pel Reial Madrid a la Supercopa, Valverde va aconseguir construir un bloc sòlid que, sense estridències, va començar a sumar punts sense parar. El nouvingut Ousmane Dembélé no responia i el tècnic va ser pràctic: doble pivot Busquets-Rakitic i mitjapunta per a Paulinho. La recepta va generar controvèrsia a l'entorn culer però es va traduir en grans resultats, i és que l'equip va alçar la Lliga sumant 26 punts més que el Madrid i després de perdre un sol partit. A la Copa, coincidint amb el comiat d'Andrés Iniesta, el seu equip també va esclafar el Sevilla.
EFE
La creu de Valverde, però, sempre serà la Champions, un títol que el Barça no guanya des de fa cinc anys. La temporada de la imbatibilitat a la Lliga també va ser la del ridícul estrepitós a l'Olímpic de Roma, on el Barça, amb un 4-1 a favor, va encaixar tres gols i va ser eliminat als quarts de final del torneig continental. Que els jugadors es van confiar és indubtable, que Valverde es va equivocar alineant un doble lateral amb Nélson Semedo i Sergi Roberto, també.
El següent curs no serà recordat per la Lliga que el Barça va guanyar, de nou, sumant més de 20 punts que l'etern rival. Després de propinar un 5-0 a un Madrid desintegrat a la Lliga i d'eliminar-lo a les semifinals de Copa, el Barça i Valverde es van haver de tornar a mirar al mirall de la Champions. Va ser a les semifinals, davant d'un dels millors Liverpool de la història. El què va passar a Anfield és recordat per tothom i no cal reviure-ho en aquestes línies. La patacada va ser tan dura que Valverde podria haver estat destituït en aquell instant, però, ja que la temporada era a punt de finalitzar, el tècnic va poder acabar el curs. Ho va fer perdent la final de Copa davant del València, però la punxada va ser indolora. Tal com ell mateix va reconèixer posteriorment, la derrota contra el conjunt de Jürgen Klopp ho havia ensorrat tot.
La seva herència
És impossible conèixer el balanç que Valverde fa de la seva etapa al Barça, però el més dur, almenys des de la posició d'un simple periodista, és constatar que la seva herència al club és pràcticament nul·la. El tècnic no ha aconseguit instaurar un mètode de treball o un sistema base i tampoc ha fet créixer cap dels jugadors que s'ha trobat al vestidor. El millor exemple potser és Ousmane Dembélé, un futbolista amb una condicions extraordinàries però que segueix cometent els mateixos errors que el primer dia que va saltar a la gespa del Camp Nou.
EFE
Menció a banda mereix la seva connexió amb el planter. Tot i que aquest curs s'han consolidat nois com Ansu Fati o Carles Pérez, el cert és que la gestió de jugadors com Carles Aleñá o Riqui Puig ha delatat a Valverde. La sensació és que ell creia en el talent però no s'atrevia a donar-li minuts. Amb un centre del camp saturat de migcampistes, el tècnic sempre va preferir apostar per homes com Ivan Rakitic o Arutro Vidal per tal de no crear cap incendi al vestidor. Encara que això, a vegades, fos contraproduent per l'equip.
Una destitució lamentable
No és notícia però cal tornar-ho a recordar. El tracte del Barça amb el seu entrenador ha estat senzillament lamentable. Valverde ha estat un home de club i la junta directiva, amb Éric Abidal i Òscar Grau al capdavant, li han agraït els seus serveis menyspreant-lo públicament.
EFE
El primer cop va arribar després de la desfeta de Roma, quan des dels despatxos del Camp Nou es van encarregar de filtrar a la premsa l'ultimàtum a Valverde: si no guanyava la Copa del Rei davant del Sevilla seria destituït. Tota una declaració d'intencions per posar en alerta l'extremeny. Els dies posteriors a Liverpool van ser similars: Valverde entrenava i el club, paral·lelament, flirtejava públicament amb Robert Martínez i Ronald Koeman.
L'últim episodi d'aquest trist epíleg ha tingut lloc aquest gener al Qatar. Aprofitant la injusta eliminació del Barça a la Supercopa, Abidal i Grau es van reunir amb Xavi a Doha per aconseguir que assumís el càrrec d'entrenador de manera immediata. Quan Valverde va aterrar a Barcelona provinent de l'Aràbia Saudita, la fotografia dels directius amb l'exfutbolista ja havia corregut per tots els mitjans esportius de Catalunya.