Alberto Edjogo-Owono (Sabadell, 1984) és exfutbolista i periodista i un dels protagonistes a l'stand d'ElNacional.cat el dia de Sant Jordi. L'autor del llibre Heridas en la piel, de GeoPlaneta, ens presenta diversos casos de racisme al futbol, la seva experiència personal i ens explica com veu el futur d'aquesta xacra que moltes vegades està estretament vinculada amb el món de l'esport.
Com va el Sant Jordi?
L'estic vivint amb molta alegria, molta il·lusió. És el segon llibre que escric. El primer, no vaig poder fer Sant Jordi perquè el març del 2020 ens vam confinar tots i no hi va haver Sant Jordi. Per tant, és el meu primer Sant Jordi en plenitud, presentant un llibre nou, una novetat, i molt content i molt il·lusionat.
Què ens trobarem en aquest llibre, Heridas en la piel?
És un viatge a través del futbol, amb esdeveniments racistes que han sorgit als estadis de futbol espanyol i internacional. I és un viatge que va des dels principis del futbol fins avui en dia. És a dir, com érem abans, com es tractava els jugadors de diverses ètnies abans als estadis, com era la societat abans i com està sent ara, que tenim a la selecció espanyola, per exemple, jugadors espanyols que són negres i que molta gent no acaba de sentir-se representada amb Lamine Yamal, amb Nico Williams i companyia. Per tant, és un viatge i, sobretot, aquesta evolució social, agafant el futbol i el racisme com a eix principal per narrar aquesta història.
Intolerants i gent que no té dos dits de front n'hi ha hagut sempre
Com a exjugador, com vas viure el racisme en el futbol?
El meu pare és de Guinea Equatorial i la meva mare és de Granada; per tant, soc mestís. Vaig començar jugant al futbol al Sabadell, vaig ser de la pedrera de l'Espanyol, i en un entrenament la meva primera confrontació racista va ser quan un company, en un xoc, em va dir: '¡Tú, cállate, negro zumbón!'. Va ser amb 11 anys. Aquesta expressió a mi em va sobtar molt perquè jo deia, 'Si jo soc un jugador de futbol, soc un nano que vol arribar a jugar el més amunt possible, i aquest és el meu company d'equip, per què m'ha de dir negro zumbón? Què vol dir això?'.
(...)
I aquesta sensació de dir: 'I aquest tipus de comentaris els viuré sempre? Sempre estaré a segona fila? Això quan sigui gran també em passarà?'. I quan ets més petit, quan jugues en aquests nivells, a tu et programen perquè siguis un jugador que no es queixa mai. Si et fa mal el genoll, juga. Si t'insulten, juga. Si tens febre, ves a entrenar. I aquestes coses jo no les podia expressar, i sento com que es va quedar una mica incompleta aquesta expressió emocional. Es va quedar allà a mig camí i aquesta primera impressió la tinc molt gravada per això, perquè la vaig rebre i no vaig poder fer res perquè no tenia eines com per denunciar aquests insults.
Al llibre expliques molts exemples de racisme. Quin és el més impactant?
Hi ha diversos... Samuel Eto'o a La Romareda, doncs és molt conegut. Iñaki Williams també n'ha tingut de gruixuts. A mi el que més em sobta és el de Wilfred, un porter nigerià del Rayo Vallecano, al Bernabéu. I si el busqueu, veureu com hi havia crits de 'negro, cabrón, recoge el algodón', 'Ku Klux Klan'... i això era l'any 95, és a dir, que no fa tant temps. I, sobretot, més que aquests insults del fons d'un estadi, és quan acaba el partit i hi ha entrevistes als aficionats, com es reafirmen amb aquesta situació de 'este negro de mierda lo vamos a matar, vamos a ir a buscarte la semana que viene'... És a dir, que era una sensació com d'impunitat absoluta i de dir qualsevol cosa a un jugador rival. I aquesta història per a mi és la més gruixuda perquè a més ell va morir en una situació molt complicada, i com ell aquest tipus d'insults els afrontava amb un somriure, però en el fons, quan estava sol, ho patia moltíssim. Aquesta és una història que a mi m'esgarrifa, la veritat.
Però en l'actualitat es repeteixen episodis racistes contra futbolistes com Vinícius o Lamine Yamal.
Intolerants i gent que no té dos dits de front n'hi ha hagut sempre. És cert que cada vegada n'hi ha menys, cada vegada és més esporàdic, però segueixen havent-hi aquests comportaments d'intolerància. El futbol sempre ha estat un espai on tu has pogut insultar a tothom: a l'àrbitre, als jugadors, als entrenadors... i sempre hi ha hagut aquesta sensació d'impunitat. Però avui en dia encara succeeix, i per això aquest llibre. Tant de bo no hagués hagut d'escriure aquest llibre, però l'haig d'escriure perquè encara hi ha casos. Als estadis, com tu estàs rodejat de molta gent, tens sensació que pots dir el que em doni la gana perquè estic rodejat i perquè estic dintre d'un marc d'impunitat. Però s'han de perseguir els insults racistes, tot el que sigui qüestió de gènere, qüestió d'orientació sexual, qüestió d'ètnia, qüestió de raça... Tot això és discriminació i avui en dia s'ha de combatre i s'ha de ser més contundent davant d'aquests comportaments.
I un dels últims casos va ser a l'Espanya-Egipte disputat a l'RCDE Stadium.
Això és més greu perquè és més orquestrat. Si són dos o tres que de forma esporàdica fan crits de mico a un jugador negre o tenen algun tipus de comportament racista... però en aquest cas estava organitzat i era més gent. I a més van ser crits de manera molt continuada i de manera molt flagrant. També és cert que estem en una situació política de molta discordança i de molta polarització. I aquests missatges molt curts, d'odi cap a un sector específic de la població, fan que molta gent, que potser en el seu dia a dia està frustrada, no està contenta amb la seva vida, sent que no està on li agradaria estar, continua amb aquest tipus de comportament, ho replica, agafa el camí fàcil que són aquestes accions d'odi. Insisteixo, sempre envoltat de la seva gent, envoltat d'una sensació d'impunitat que, evidentment, s'ha de combatre. Hi ha un protocol contra l'odi que no es va aplicar aquell dia i que la Federació Espanyola de Futbol hauria d'haver aplicat. No va fer-ho i, per tant, vam ser el bochorno a tot el món; vam sortir a tots els noticiaris a nivell mundial perquè aquest protocol no es va aplicar en un moment claríssim d'incitació a l'odi.
S'hauria de ser més contundent quan hi ha casos de racisme al futbol?
El protocol està establert. Si hi ha insults d'odi, ja sigui racisme, xenofòbia, masclisme o el que sigui, es diu per megafonia. Quan es diu per megafonia, si això persisteix, s'atura el partit durant 10 minuts. I si això persisteix, el partit es dona per acabat. A Espanya només s'ha donat per acabat un partit que va ser un Rayo Vallecano-Albacete, per insults sobre un futbolista ucraïnès, perquè els del Rayo li deien nazi quan ell havia tingut simbologia nazi. Però per tema de racisme encara no ha passat. El protocol està; ara bé, s'ha d'aplicar amb més contundència. En això estem. I aquest tipus de casos, Vinícius, Lamine Yamal, Iñaki Williams... són gent molt popular, gent molt mediàtica, i ajuden d'alguna forma a donar visibilitat i a què la llei es posi les piles per ser més contundent.
I com veus aquests casos racistes al futbol en el futur?
Tot és un tema educatiu. Quan nosaltres anàvem a l'escola, els meus germans i jo, no hi havia nens negres. Ara sí. Ara és possible que el teu fill vagi amb dos alumnes que són d'origen senegalès, d'origen magrebí, d'origen ucraïnès, d'origen llatinoamericà, d'origen asiàtic... El teu company de feina potser és dominicà, el nòvio de la teva germana o la nòvia del teu germà o el teu cunyat potser són magrebins o són d'origen africà. I això fa que tu personalitzis, perquè el racisme, quan tu personifiques i veus que darrere d'això hi ha una persona, costa més exercir-lo. Jo confio molt en l'educació. Aquest llibre és pedagògic; m'han escrit professors d'escoles i instituts dient: 'Escolta'm, jo faig servir els teus llibres per donar pedagogia, perquè sé que el futbol enganxa més els nois i les noies'. Jo veig un futur en el qual estarem més en convivència perquè els nens i nenes no tenen prejudicis. Els nens i nenes s'ajunten a jugar i no els importa si tu ets blanc, si tu ets negre o si tens aquests trets asiàtics. Soc optimista, però per ser optimista s'ha de fer pedagogia, s'ha de fer educació i s'ha d'insistir en llibres com aquest, que crec que són molt necessaris.