Poc s'esperava fa un any Xavier Trias que avui estaria participant a la cursa a l’alcaldia de Barcelona. Els seus plans es van capgirar, el 6 de maig de l'any passat, quan Elsa Artadi va anunciar de manera inesperada que renunciava a encapçalar la llista de Junts i que abandonava la política. La notícia va sotragar el partit i va situar ràpidament els focus damunt de l'exalcade. No és la primera vegada, però, que la seva carrera experimenta un cop de voltant inesperat. Trias era pediatre a la Vall d’Hebron quan va entrar a la vida pública de manera “una mica casual” en convocar-se a finals dels 70 les primeres eleccions sindicals, a les quals va concórrer com a independent a la llista de CCOO. Després va arribar la vocalia d’hospitals al Col·legi de Metges. Però el canvi de rumb de debò va ser el 1981, quan el conseller de Salut Joan Laporte el va cridar per entrar al seu departament. “Ell no era de CDC i el partit li feia la punyeta i vam quedar que entrava a ajudar-lo per un any o dos, com a màxim. I fins avui. És a dir, se’m va canviar la vida”, explica.
🗳️ Enquestes per a les eleccions municipals 2023 a Barcelona: qui guanyarà?
📅 Calendari de les Eleccions Municipals 2023 a Catalunya: quan són, dates clau i candidats
El passeig de Sant Joan, cantonada amb el carrer València, on el candidat ha citat a ElNacional.cat per fer una passejada, és a les cinc de la tarda de finals d'abril un formigueig nerviós de veïns de l'Eixample que intenten conviure amb les sorolloses obres que esventren la Diagonal. Trias explica que ha escollit aquest passeig com a mostra d’urbanisme transformador i amable que genera espais per a la gent que hi viu, però també com a paradigma de col·laboració política. “Això ho va començar el [Jordi] Hereu i ho vaig acabar jo. I això és un exemple claríssim que, mani qui mani, les coses s'han de fer molt bé”, argumenta.
Estic infinitament agraït, perquè m'imiten, però a més, ho fan amb carinyo
Com a conseller de Presidència de Jordi Pujol, Trias va ser el primer portaveu del Govern de la Generalitat. La seva peculiar manera de parlar, d'articular i arrossegar algunes consonants, no li va plantejar cap obstacle. Al contrari, assegura. És conscient que molta gent l'imita. “Molta gent. I això és part de la meva fama. Us he de dir que els estic infinitament agraït, perquè m'imiten però a més ho fan amb carinyo. A mi em fa gràcia. N'hi ha que m'imiten molt bé, eh!, el [periodista Joan] Garcia [de Catalunya Ràdio]. És una exhibició com ho fa! Però no només m'imiten, perquè això és relativament fàcil. Hi ha ocasions que inclús diuen coses que dic: Ostres, això és el que penso jo!", ironitza.
Assegut a un dels bancs del passeig, gesticula constantment mentre parla, la qual cosa revela una tremolor a la mà esquerra que es desencadena cada cop que aixeca el braç per intentar fer un moviment. “Tinc molt tremolor a una mà, la mà esquerra. El tenia també a la mà dreta, que ara no em tremola gens. La veritat és que és el que se'n diu tremolor intencional. El té molta gent. Jo el tinc des dels 17 anys, però en fer-me gran, el tremolor aquest va anar augmentant a extrems que era inhabilitant. Sent alcalde de Barcelona, em passava que anava als llocs i em deien firmarà el llibre d'honor?. Jo els deia home, si vol que li destrossi el llibre d'honor, l'hi firmo perquè tremolava la mà i no podia firmar. A més, quan més m'insistia, pitjor era el tremolor perquè és intencional".
Jo escrivia i no entenia el que escrivia
El 2020 es va sotmetre a un tractament amb ultrasons, que a Catalunya es du a terme a l'Hospital Germans Trias i Pujol, que permet detectar les cèl·lules que provoquen el tremolor i cremar-les. La mà esquerra, però, encara no se l'ha operat i està pendent de fer-ho. "És com un miracle. Acaba el tremolor", explica. Lamenta que hi hagut eleccions en què aquesta afectació a la seva mà s'ha utilitzat per atacar-lo. "Però el tremolor intencional no és inhabilitant per a segons què, com pot ser el Parkinson. En canvi sí que genera un problema de tremolor que inhabilita força per escriure. Jo escrivia i no entenia el que escrivia. Ho havia de gravar perquè no entenia el que escrivia”.
Amb 76 anys ja és una certa anomalia [ser candidat]. Però, és evident que als 80 anys no tindria cap sentit
Trias ja havia estat quatre vegades candidat a l'Ajuntament de Barcelona amb CiU. El 2011 va aconseguir fer-se amb la vara d'alcalde, però quatre anys més tard, el va desbancar Ada Colau. Assegura que aquest serà el darrer cop. “Jo tinc 76 anys. Ja és una certa anomalia. Es digui el que es vulgui, és una certa anomalia. Però, és evident que als 80 anys no tindria cap sentit”, argumenta. Davant d'altres exemples de polítics octogenaris, com el seu rival, el republicà Ernest Maragall, o el president dels EUA, Joe Biden, respon amb un "allà ells". "Cada un té el dret d'organitzar-se la vida com vulgui. Jo tinc molt clar, si guanyo les eleccions, compliré als quatre anys. Això segur. Però després de quatre anys ja serà hora de jubilar-me definitivament".
Xavier Trias prové d’una família de 12 germans, té quatre fills i 11 nets -"que Déu n'hi do"-. I admet que a casa seva no va fer cap gràcia el seu retorn a l'activitat política de primera fila. El candidat, que té clavat Can Vies com el seu pitjor error com a alcalde -"el més gros que he fet a la vida", sentencia-, no es cansa de repetir que si no aconsegueix l'alcaldia no es quedarà al consistori i marxarà l'endemà mateix. "Per ser regidor no té sentit. Jo em presento per guanyar i em presento per ser alcalde. I si no sóc alcalde, jo hauré deixat un equip potentíssim que faran la feina en el futur. A mi la gent em pot demanar moltes coses menys que m'estigui escalfant la cadira. Si passa això, és el moment autèntic del relleu".
Vull que el meu substitut surti d'aquesta llista
I creu que a la seva llista hi ha la persona que l'ha de succeir?
"A mi m'agradaria. Les coses les faig pensant que la gent que porto poden ocupar el meu lloc i volent que la gent que va amb mi triomfi. Cadascú a la seva manera i segons les seves possibilitats. I el temps marcarà qui està en les condicions millors o pitjors. Però sí, jo vull que el meu substitut surti d'aquesta llista".
Trias no ha dissimulat mai la incomoditat amb alguns dels moviments més radicals de Junts i no amaga la voluntat de marcar-hi distàncies per evitar la fugida dels votants més moderats. Des que ha començat la campanya insisteix que la seva candidatura és Trias per Barcelona i que en ella Junts en forma part, com altres formacions. Alhora, però, assegura que manté una relació molt fluïda amb Carles Puigdemont -"sempre em diu el mateix: Fes el que et doni la gana, però guanya"-. Tampoc amaga el traç convergent del seu perfil polític i ha reivindicat sense embuts la figura de Jordi Pujol, després que s’ha vist apartat de la vida pública per l’escàndol que va seguir a la confessió de la deixa del seu pare. “Jo li tinc un afecte molt gran. Amb mi es va portar molt bé i hem col·laborat moltíssim. Me l'estimo, l'estimo molt i bé, l'ajudo amb tot el que puc”, assegura.
Jorge Fernández em va dir 'et veig i em sento violent; jo sóc catòlic i em sento violent'
La mateixa contundència, però en un sentit ben diferent, utilitza per referir-se a l’exministre Jorge Fernández Díaz després que, sent alcalde de Barcelona, es va convertir en un dels objectius per la guerra bruta orquestrada amb el comissari José Manuel Villarejo. “L'últim cop que me'l vaig trobar va ser en una situació trista, el funeral de les víctimes de l'avió de Germanwings, i ell era el ministre de jornada, venia el Rei, i ell em va dir: Escolta, et veig i em sento violent; jo sóc catòlic i em sento violent. I jo li vaig dir, Doncs mira, escolta'm, jo també sóc catòlic. I si em demanessis t'hauria de perdonar, em va dir un dia trucaré. No m'ha trucat mai més. Cosa que li agraeixo. A més amb tot el que es va descobrint está claríssim que va fer una cosa que és un delicte. Una altra cosa és que no el condemnin”, retreu.
Trias, que va treballar dos anys com a pediatre a Gènova, es confessa entusiasta de la cuina italiana. No cuina –“soc capaç de fer quatre coses, que no tenen cap mèrit. La meva dona cuina molt bé”-; és aficionat a la bicicleta de muntanya i a jugar a golf amb els amics; no balla –“només el dia que caso un fill- i li agrada la música italiana. Però el seu gran hobby és sopar amb els amic i fer tertúlia amb ells. No falta mai a un partit del Barça, i va sempre amb un dels seus germans -"som els dos constants que no fallem mai"-, i amb algun dels fills, nebots o nets, que es van tornant; al Camp Nou li agrada trobar-hi els veïns de graderia de tota la vida i celebrar amb ells els gols. "Soc un malalt del futbol, he jugat a futbol, els meus fills i alguns nets meus ja juguen a l'equip de futbol que jo vaig fundar quan tenia 17 anys, m’agrada, m’apassiona, i sóc un entusiasta absolut del Barça”, confessa.