Hi ha qui diu que la riquesa d’una llengua no només es mesura en la seva literatura, sinó també en les seves metàfores més terrenals. I què hi ha més terrenal i universal que la necessitat d’anar al lavabo? El català, com qualsevol idioma viu, ha desenvolupat tot un repertori d’eufemismes, metàfores i expressions còmplices per evitar dir-ho amb totes les lletres. Perquè, siguem sincers, a ningú li agrada aixecar-se d’una taula i anunciar solemnement: “Vaig al lavabo”. No, molt millor vestir-ho amb una mica d’humor, complicitat o creativitat.

Aquest repertori de frases sobre anar al lavabo no és només una col·lecció d’acudits; cada expressió conté una mica d’imaginació i de picardia. I és que, al cap i a la fi, parlar del lavabo sense dir-ho és gairebé un art: un joc subtil entre el que es diu i el que s’entén, entre el que cal amagar i el que tots sabem.

🚽 El truc viral per a netejar el lavabo que t'ajudarà a evitar malalties
 

🥄 Per què cal tirar sal al vàter i com fer-ho
 

Clàssics de tota la vida

Una de les més populars és, sens dubte, “Anar a can Felip”. Aquesta frase, d’origen incert (i potser justament per això tan fascinant), s’ha convertit en un clàssic. Té aquell punt de misteri i elegància: qui no sàpiga de què parles pot pensar que realment tens una cita amb algú anomenat Felip. Variants més solemnes del mateix estil són “Vaig a escriure una carta al rei”, una altra fórmula que juga amb la pompositat d’una acció aparentment noble, quan en realitat l’únic tron que visitaràs és de ceràmica.

Les versions logístiques

També hi ha expressions que semblen tretes d’un manual d’oficina. “Vaig a correus a enviar un paquet urgent” és tan gràfica que costa no somriure: et diu sense dir-t’ho exactament el que està passant. Una altra de la mateixa línia és “Vaig a plantar un pi”, més bucòlica, gairebé d’excursió dominical, però que deixa poc marge a la imaginació.

Cultura popular i referències domèstiques

Qui no ha sentit mai això de “Vaig a visitar el senyor Roca”? Una picada d’ullet clara a la marca de sanitaris que durant dècades ha equipat lavabos d’arreu del país. La versió més aquosa és “Vaig a fer un riu”, expressió viva i clara que sol designar la variant més líquida de la necessitat.

Amb l’arribada de la tecnologia, alguns eufemismes també s’han modernitzat. “Vaig a enviar un fax” n'és un bon exemple: ja ningú ho fa, però la frase sobreviu i encara arrenca somriures. I després hi ha la delicada imatge de “Buidar el suc de les olives”.

De l’asfalt a TikTok

L’imaginari col·lectiu no para de reinventar-se, i a les xarxes socials s’hi han afegit fórmules noves. El tiktoker urijimenezzz suggereix la comparació de “Hamilton sortint de boxes”, una escena de Fórmula 1 traslladada al context escatològic que és d’una gràcia visual irresistible.

D'altres prefereixen la sinceritat brutal, sense gaire volta: “M’estic cagant i no és de por”. Aquí no hi ha filtres, només un avís urgent i inequívoc. I al costat oposat hi tenim la simpàtica “La tortuga treu el cap”, metàfora animal que ningú confon.


L’art de dissimular

Hi ha qui aposta per fórmules més suaus, gairebé poètiques. “Vaig a canviar l’aigua al canari” és una de les més fines i discretes. O “Vaig a fer un ninot”, més infantil però igualment clara. També hi ha qui opta per disfressar-ho de burocràcia: “Vaig a firmar uns papers”, com si el vàter fos un despatx, o "Vaig a fer una entrega".

Altres escullen l’excusa moderna de “Haig de fer una trucada”, perfecta per desaparèixer discretament, o bé es deixen portar per la cultura pop: “Vaig a alliberar Willy” (referència cinematogràfica inconfusible) o “Vaig a veure Chicago”, un joc de paraules que només entendran els còmplices de la broma.

La llengua, com la vida, no només s’alimenta de grans discursos i paraules solemnes. També es nodreix d’aquestes petites troballes que ens fan riure i ens connecten. Així que, si algun dia algú us diu que se’n va a can Felip, ja sabeu que no cal buscar el lloc a Google Maps.