Tarragona, inicis de l’estiu del 714. Fa 1.311 anys. Les tropes àrabs dels generals Tariq-ibn-Ziyad i Mussa-ibn-Nussayr s’acostaven a la ciutat. Tres anys abans (juliol, 711) havien desembarcat a la Península com a mercenaris d’una de les faccions que es disputaven el poder de la monarquia visigòtica hispànica. I després d’un període d’indecisió, s’havien llançat a la conquesta de la Península. L’arribada a Tarragona, la vella i luxosa Tàrraco romana, es produiria després de dos anys de combats (712-714) que havien portat els àrabs fins a la ratlla de l’Ebre. Quan les tropes de Tariq i Mussa albiren les muralles de Tarragona, els àrabs ja ostentaven el domini sobre les ¾ parts de la superfície peninsular.
Quin era el sistema de conquesta i dominació que van utilitzar els àrabs?
La investigació moderna ha conclòs que l’exèrcit àrab que va envair la Península no superava els 50.000 efectius. Aquesta xifra, comparada amb el total de la població peninsular —que la mateixa investigació estima en cinc milions d’habitants— pot generar molts dubtes. Però la realitat és que a la batalla del riu Guadalete (juliol, 711), els àrabs van exterminar el nucli dur del poder visigòtic. Mort el rei Roderic i els nobles que li donaven suport, la resistència visigòtica restaria limitada als territoris de les províncies Tarraconense i Narbonesa (Àkhila i Ardó). I els àrabs desplegarien un sistema de conquesta basat en la submissió per la via del pacte, que, salvant algunes excepcions (Mérida, Toledo), seria d’aplicació general.
Com funcionava el sistema de submissió per la via del pacte?
En línies generals, els comandaments àrabs pactaven amb les oligarquies locals una simple transferència de poder. Els àrabs els garantien el seu estatus dominant dins la comunitat i, a canvi, els exigien que s’arabitzessin i s’islamitzessin immediatament i que fessin proselitisme de la seva nova condició al conjunt de la societat. Aquestes noves elits locals —arabitzades i islamitzades— canviaven d’obediència i de cultura —de l’estat visigòtic cristià a l’estat àrab musulmà— i els exemples més paradigmàtics els trobem a Aurariola (l’actual Oriola i la ciutat més poblada del llevant peninsular), on la família dominant Teodomir esdevé Tudmir, o a Saragossa (la gran ciutat de l’Ebre), on la família dominant Cassius esdevé Banu-Qasi.
Com és la Tarragona del 714?
La Tarragona visigòtica del 714 és l’evolució de la Tàrraco romana dels segles anteriors. Amb 15.000 habitants, és la ciutat més poblada de la província Tarraconense, i ja ha superat les crisis urbanes generals de l’època baix-imperial romana (segles IV i V). Les muralles romanes, una de les millors construccions defensives de la part occidental de l’antic imperi, havien estat decisives i l’han convertida en una ciutat absolutament gentrificada. La Tarragona del 714 (la vella Tàrraco, que ja és anomenada d’aquesta manera) no havia recuperat el màxim poblacional anterior a les crisis (30.000 habitants), però, en contrapartida, ha estat convertida en una luxosa ciutat que, intramurs, reunia —exclusivament— les classes oligàrquiques de la província.
Qui governava a la Tarragona del 714?
Les crisis urbanes baix-imperials (segles IV i V) havien transformat la disposició del poblament sobre el territori. Es va passar d’una societat bàsicament urbana a una de principalment rural. I malgrat aquest procés general de ruralització i particular de gentrificació, sorprenentment, la Tarragona del 714 conserva la condició de ciutat més poblada de la província Tarraconense, capital de província i seu arxidiocesana. A tot això, s'hi afegeix el fet que, durant l’època visigòtica (415-714), habitualment, els arquebisbes de Tarragona —la màxima autoritat eclesiàstica de la província— ostentaven també el càrrec de dux —la màxima autoritat política i militar de la província. L’arquebisbe Pròsper és la màxima autoritat de la ciutat el 714.
Què va passar a Tarragona el 714?
L’arquebisbe Pròsper, per raons òbvies, difícilment es podia avenir als pactes de submissió que oferien els àrabs. I, difícilment també, podia presentar resistència a l’atac àrab. En aquell moment, Àkhila —el successor del difunt Roderic, nomenat per les oligarquies de la Tarraconense i de la Narbonesa— ja havia subscrit, particularment, el pacte de submissió a canvi de la recuperació del seu patrimoni familiar (més de 3.000 finques disperses per la vall de l’Ebre) i havia abandonat les seves funcions. I l’exèrcit d’Ardó (el veritable darrer rei visigòtic) estava fortificant la línia dels Pirineus per a impedir el pas dels àrabs cap a la Narbonesa (la darrera resistència visigòtica). En aquell context crític, l’arquebisbe Pròsper va ordenar abandonar la ciutat.
Quin era el propòsit de Pròsper?
La maniobra de Pròsper s’ha de valorar amb el prisma de l’època. Tariq i Musa movien un exèrcit d’uns 25.000 efectius (en què, sorprenentment, hi havia mercenaris nord-africans cristians que encara no havien estat islamitzats i mercenaris hispanovisigots que ja estaven islamitzats), amb una progressió condicionada a la necessitat d’avituallament. Aquest fenomen, que és general de les campanyes militar de les edats antiga i medieval —fins i tot dels primers segles de l’època moderna—, va ser la carta que va jugar Pròsper. L’arquebisbe tarragoní va pensar, amb bon criteri, que si els àrabs trobaven la ciutat buida, no es podrien avituallar i es veurien obligats a recular fins al seu camp base (les ciutats "conquerides" de Tortosa i Saragossa).
Què va passar en realitat a Tarragona?
El que va passar, tot seguit, és un capítol fosc de la història de la ciutat visigòtica més luxosa de la Península. La investigació moderna ha resolt que l’arquebisbe Pròsper i els seus canonges (el seu govern arxidiocesà) es van exiliar al Patrimonium (el domini que, posteriorment, s’anomenaria Estats Pontificis). També ha resolt que Pròsper va abandonar el seu setial confiant que el recuperaria aviat. Però també ha resolt que devia tenir certs dubtes, perquè, en marxar, es va endur les restes-relíquies dels protomàrtirs locals Fructuós, Eulogi i Auguri (assassinats el 259) per evitar que es perdessin per sempre, més que per la remota possibilitat que els invasors àrabs les localitzessin i profanessin.
Com va quedar Tarragona després de Pròsper?
Però, en canvi, hi ha molts dubtes pel que fa a la reacció de la societat local. La investigació moderna no ha resolt encara com, de quina manera i en quin grau, aquelles riques classes oligàrquiques de Tarragona van secundar la crida de l’arquebisbe Pròsper. Alguns investigadors actuals sostenen la versió tradicional, que afirma que la majoria d’aquelles famílies oligàrquiques es van lliurar a la defensa armada de la ciutat, i que el resultat de la seva derrota va ser la destrucció de Tarragona. I altres investigadors, també actuals, sostenen que Tariq i Mussa es van trobar una ciutat totalment desocupada, sorprenentment luxosa, però fantasmagòricament buida. Una mica com el que es va trobar Napoleó a Moscou onze segles després (1812).
Què va passar amb Pròsper i amb Tarragona?
No es pot descartar la possibilitat que la maniobra de Pròsper hagués obligat els invasors a repensar la seva estratègia. Resulta molt rellevant que haguessin invertit dos anys a ocupar el territori entre Gibraltar i l’Ebre (712-714) i, en canvi, en triguessin quatre a dominar la franja entre l’Ebre i Barcelona (714-718). Tot i això, Pròsper veuria que, finalment, el seu pla no havia sortit com l’havia previst. Un altre cop, la investigació moderna sosté que resulta molt plausible pensar que el seu viatge i establiment a la costa de Ligúria (en aquell moment, governada per la monarquia germànica dels Llombards i on va fundar el monestir de Sant Fructuós de Capodimonte) obeïa a la recerca d’una aliança militar per a expulsar els àrabs de Tarragona.
Què va passar amb Tarragona?
La mort va sorprendre, prematurament, l’arquebisbe Pròsper (718), i el seu projecte politicomilitar —si realment es va arribar a negociar— va quedar en no res. Una hipotètica oportunitat perduda que hauria vinculat la Tarraconense —la referència geogràfica i històrica dels posteriors comtats carolingis catalans— cap al culte món italià i, alhora, l’hauria allunyat de l’assilvestrat món hispànic. Tarragona, la ciutat més luxosa de la Península, va restar pràcticament abandonada durant quatre segles (714-1114). I es va deteriorar i ensorrar fins que Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona, i el seu vassall Robert d’Aguiló —un empresari de la guerra normand d’origen viking— la van incorporar al món català i hi van restaurar la capitalitat eclesiàstica.
