Tal dia com avui de l’any 1477, fa 547 anys, a Nantes (ducat independent de Bretanya), naixia Anna de Bretanya i de Foix, que en el decurs de la seva vida jugaria un paper cabdal en el tauler polític europeu. Anna era l’única descendent de Francesc II, duc independent de Bretanya, i de Margarida de Foix, filla d’Elionor I, reina de Navarra, i Joan de Foix, comte independent de Foix, copríncep d’Andorra i rei-consort de Navarra. Com a membre de la nissaga Foix-Navarra (per banda materna), era descendent directa del rei Pere III de Catalunya-Aragó i neboda-neta de Ferran el Catòlic. Anna es convertiria en duquessa independent de Bretanya el 1488, després de la mort del seu pare i quan només comptava amb onze anys.

L’evolució històrica dels dominis de l’Atlàntic europeu havien convertit Bretanya en un estat-tap, situat entre els seus poderosos veïns. A llevant, França, que, després d’un decebedor inici en la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), havia aconseguit redreçar el vol i recuperar una posició dominant en el context europeu. I a ponent, Anglaterra, que, després d’aquell mateix conflicte, havia perdut totes les seves possessions continentals i aspirava a obtenir una plataforma que li permetés reprendre la guerra contra França. Francesc II, conscient del difícil paper que el destí li havia reservat a Bretanya, va pactar el matrimoni d’Anna amb Maximilià d’Habsburg, emperador del Sacre Imperi, amb el propòsit d’allunyar el perill francès i anglès i conservar la independència.

Però la prematura mort de Francesc i l’ocupació francesa d’una part del ducat van impedir la consolidació d’aquell matrimoni. Anna va ser forçada a divorciar-se de Maximilià i a casar-se amb Carles VIII, rei de França. I a la mort de Carles (1498), va ser forçada a casar-se amb Lluís XII, cosí del difunt i nou rei de França. No obstant això, Anna va ser una dona amb una intel·ligència política extraordinària i mentre va viure, tot i els matrimonis que li imposava la cancelleria de París, va aconseguir mantenir la independència de Bretanya. I amb aquest propòsit va negociar el matrimoni de la seva filla gran que havia tingut amb Lluís XII de França, Clàudia, amb Carles de Gant, el net i successor dels Reis Catòlics.

Però la prematura mort d’Anna (1514) impediria la materialització d’aquest acord i Clàudia acabaria casada amb el rei Francesc I de França i Bretanya quedaria incorporada a la corona francesa.