Tal dia com avui de l’any 1730, fa 292 anys, el Consejo de Castilla del règim borbònic espanyol (de la monarquia de Felip V) ―equivalent a l’actual Consell de Ministres d’Espanya― promulgava una llei que tenia l’objectiu de promoure jutges i fiscals exclusivament castellans a les sales de justícia de Catalunya. Des del 1714, el règim borbònic ―conscient que la immensa majoria de la població catalana ni parlava ni entenia el castellà― havia tolerat l’ús del català a les sales de justícia catalanes. No obstant això, a les sales presidides per un jutge castellà, que eren la majoria, l’advocat defensor havia de fer, també, les funcions de traductor.

Però a partir de 1730, el règim borbònic va incrementar la seva ofensiva castellanitzadora, amb el definitiu propòsit d’arraconar el català i convertir-lo en la llengua de les classes rústiques i illetrades, que es volia que escenifiquessin allò que no tenia cabuda en aquella Espanya rampant, castellana i pretesament il·lustrada. I el Consejo de Castilla va decidir un nou quart de volta prohibint totalment la presència de la llengua catalana a les sales de justícia catalanes. Amb aquest propòsit va dictar: “Acordamos que siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala que al de naturales (referit a catalans); y que los jueces magistrados y los fiscales sean siempre castellanos”.

Després de la promulgació i de la implementació d’aquesta llei, les sales de justícia catalanes es van convertir en una mena de circ, amb situacions tragicòmiques que van incrementar, encara més, el desprestigi de la justícia borbònica entre la societat catalana. En la majoria dels casos, les parts litigants no entenien res ni dels arguments que exposaven les defenses, ni de les acusacions que formulaven els fiscals, ni de les sentències que dictaven els jutges. I, en molts casos, es van produir interpretacions totalment oposades a les declaracions de les parts o dels testimonis, que van donar com a resultat sentències que no tenien cap relació amb el cas que s’havia presentat a judici.