Tal dia com avui de l’any 1243, fa 777 anys, naixia a Montpeller (Occitània-França) i llavors un domini de la corona catalano-aragonesa, Jaume de Berenguer-Aragó i d’Hongria, segon fill del comte-rei Jaume I i de la princesa Violant d’Hongria. Jaume II, a la mort del seu pare (1276), rebria en herència el domini de les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera (Menorca continuaria sota domini musulmà fins al 1287); els comtats continentals del Rosselló i la Cerdanya, i els, també, territoris continentals de la Val d’Aran i de Montpeller. Aquella herència era fruit de la partició dels dominis catalano-aragonesos que Jaume I va fer en la figura dels seus fills Pere i Jaume.
No obstant això, Jaume II va restar subjecte als interessos polítics del seu germà gran Pere (Pere II de Barcelona i III d’Aragó, nascut a València el 1240) a través de la figura jurídica de la potestas. D’aquesta manera, Jaume I —que tenia una concepció patrimonial del seu càrrec de sobirà— repartia l’herència entre els seus fills mascles, però assegurava la unitat de l’edifici polític catalano-aragonès, nomenant un rei (un dels germans) que exerciria un ascendent polític sobre l’altre, i que marcaria l’agenda política exterior del conjunt. En aquest sentit resulta molt significatiu un dels diversos testaments que va signar en el decurs de la seva vida.
A Alfons (el seu primogènit i fill de la seva primera esposa Elionor de Castella) li va reservar el tron d’Aragó. I als fills que va tenir amb la seva segona esposa Violant d’Hongria els va reservar el domini de Catalunya i els comtats ultrapirinencs, per a Pere; Mallorca i Eivissa per a Jaume; i València per a Ferran. En aquell testament es disposava que Pere exerciria la primacia tant sobre els seus germans Jaume i Ferran, com sobre el seu germanastre Alfons. La prematura mort d’Alfons —que no va sobreviure el seu pare— i la destinació cap a la carrera eclesiàstica de Ferran obligarien a la redacció del testament definitiu.