Tal dia com avui de l’any 1640, fa 380 anys, en el context de les setmanes immediatament anteriors a l’esclat de la Revolució dels Segadors Felip de Sorribes i Benet Guasch -carcellers major i menor de les masmorres de la monarquia hispànica a Catalunya-, declaraven que l’ordre d’excarcerar el diputat militar (equivalent a conseller d’Interior) Francesc de Tamarit, havia partit -directament- del virrei hispànic Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma. L’excarceració de Tamarit s’havia produït dos dies abans (22 de maig) en un context de gran tensió social, amb l’entrada de 3.000 segadors a la ciutat que protestaven pels robatoris i assassinats comesos pels Tercios a la Catalunya rural.
Tamarit havia estat empresonat per ordre del virrei el 18 de març anterior, acusat oficialment d’obstaculitzar la lleva forçosa de civils destinats al front de guerra que enfrontava les monarquies hispànica i francesa (1635-1659). Extraoficialment estava acusat de mantenir contactes secrets amb la cancelleria de la monarquia francesa, per conduir Catalunya cap a la independència. Tamarit s’havia negat a participar en la lleva, emparant-se en el dret Princeps Namque, recollit en les Constitucions de Catalunya (jurades per Felip IV), que garantia els catalans que no podien ser militaritzats per a combatre fora del país.
Segons el Dietari de la Generalitat, Sorribes i Guasch van ser interrogats pels oficials de la Generalitat. I van confessar que Santa Coloma hauria ordit tant l’empresonament com l’excarceració de Tamarit; i, tot seguit, hauria comunicat a Felip IV i a Olivares (el seu ministre plenipotenciari), que els segadors havien assaltat la presó i alliberat el conseller. Tres mesos i mig després (1 de setembre de 1640), la monarquia hispànica declarava formalment la guerra a Catalunya. D’un total de 10 causes per justificar el casus belli, la primera era “haver invadido las reales banderes de su magestad”; i la segona “haver sacado al deputado y demás presos de las cárceles”.