Tal dia com avui de l’any 1725, fa 297 anys, a Viena; Carles d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria i emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic, i Felip de Borbó, rei d’Espanya, signaven un tractat internacional que havia de posar fi, definitivament, a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). En aquell tractat, entre altres coses, es va pactar la restitució dels patrimonis que el règim borbònic espanyol havia confiscat als súbdits de l’antiga Corona catalanoaragonesa que havien combatut per la causa de Carles d’Habsburg. Aquella mesura va afectar, principalment, l’exili catalano-valencià, format per unes cinc mil persones.
No obstant això, el règim borbònic espanyol va posar tots els impediments possibles per rehabilitar les persones i famílies afectades per la confiscació de béns. Les fonts coetànies de l’època revelen que, després de la signatura del tractat, un nombre important d’exiliats catalans i valencians van retornar a les seves viles i ciutats d’origen; però, van haver de suportar un brutal escenari d’humiliacions a mans dels funcionaris de l’administració borbònica; i, en alguns casos, van haver de fer el camí de retorn sense haver aconseguit la restitució del patrimoni que estava contemplat en aquell tractat signat pels dos monarques.
Aquell tractat es va revelar com un gran despropòsit. Felip V va prescindir de tots els acords que havia signat, i el 1734 va armar un gran exèrcit per conquerir el regne de Nàpols, que després dels Tractats d’Utrecht (1713) havia cedit a l’arxiducat d’Àustria a canvi de la pau. La historiografia nacionalista espanyola ha vist aquella guerra com una maniobra d’Isabel Farnese (la segona esposa de Felip V), que volia un tron a Itàlia per al seu fill gran (el futur Carles III d’Espanya). La mateixa historiografia afirma que quan els ministres espanyols li van recordar que aquella maniobra era il·legítima va proclamar: “Els espanyols no m’estimen, però jo també els odio a ells”.
Imatge principal: Viena (1758). Font Kunsthistorisches Museum, Viena