Tal dia com avui de l’any 1870, fa 155 anys, i en el context de les guerres d’unificació italianes (1859-1871), l’exèrcit italià comandat pel general Raffaele Cadorna entrava a Roma i recloïa la cúria pontifícia al turó del Vaticà. D’aquesta forma, es posava fi a l’existència dels Estats Pontificis, un edifici polític teocràtic fundat l’any 752 pel pontífex Zacaries I amb el suport del rei franc Pipí el Breu (pare i antecessor de Carlemany). No obstant això, els Estats Pontificis —que, inicialment, van ser anomenats Patrimoni de Sant Pere o Patrimonium— es declaraven continuadors de l’Exarcat de Ravenna, un enclavament de l’Imperi Romà d’Orient al centre de la península Itàlica, creat i sostingut (584-751) com a falca entre els diversos regnes germànics de la regió (ostrogots, llombards i francs).

La conquesta de Roma va ser la penúltima empresa unificadora italiana. Quan les tropes del general Cadorna van prendre possessió de Roma, el regne d’Itàlia —entitat política creada pels sobirans piemontesos durant les guerres d’unificació (1861)— ja dominava tots els territoris que acabarien formant l’estat italià, excepte l’antiga República de Venècia (ocupada per francesos i austríacs des del 1797), incorporada el 1866, i el Tirol del Sud, absorbit després de la Primera Guerra Mundial (1918). Alguns historiadors veuen aquest procés unificador com la culminació d’una obra iniciada durant el Renaixement italià (segles XV i XVI), que havia quedat interrompuda per les ocupacions francesa i hispànica (l’aportació catalana de Sicília, Nàpols i Sardenya a la unió dinàstica dels Reis Catòlics).

La conquesta italiana de Roma va comportar un problema d’estat que seria anomenat la “qüestió romana”. El papa regnant, Pius IX (Giovanni Maria Mastai-Ferretti), seria el darrer monarca del vell Patrimonium. Es va declarar presoner del govern italià, es va negar a reconèixer l’estat italià, va prohibir als catòlics italians participar en la política italiana i va excomunicar el rei Víctor Manuel II. La “qüestió romana” no es resoldria fins que el dictador Mussolini i el pontífex Pius XI (Ambroggio Daminao Achille-Ratti) no van signar els Pactes del Laterà (1929), pels quals el papa reconeixia l’estat italià i els italians reconeixien al papa la sobirania sobre el Vaticà, que prenia el relleu dels desapareguts Estats Pontificis i quedava establert com a estat independent.