"Qui és capaç de fer-te creure absurds és capaç de fer-te cometre atrocitats"
Voltaire
Una democràcia no consisteix només a votar cada quatre anys. Una democràcia parlamentària gira, com el seu propi nom indica, al voltant de les cambres. Sánchez és un president la legitimitat del qual procedeix de les cambres, el suport de les quals ara ha perdut, i d'aquí la seva por immensa que quedi legalment retratat en una votació reflectida en acta que ja no té aquest suport. Li fa tanta por —amb raó, perquè seria una evidència no només nacional, sinó internacional— que ha decidit emmordassar el Congrés mitjançant una argúcia absurda que li desmunta no un lletrat, sinó una criatura de pit.
La jugada plantejada per Junts i assumida pel PP és molt bona. No sé per què, m'agraden les jugades legals imaginatives tant com em repel·leix la seva paralització amb males arts. Deu ser perquè em considero una demòcrata lleial i comprenc que el cor del sistema no està en un palauet ni en un cèsar, sinó en la voluntat popular expressada pels seus representants. Aquest incident no és sinó la demostració que a Sánchez la democràcia se li fa petita, i això, senyors meus, és una cosa que angoixa.
Tots sabem que per a enderrocar un govern la Constitució només permet una moció de confiança constructiva, i que la incompatibilitat d'electorats de tots els grups que ja saben que no pot continuar al poder algú ofegat per aquesta marea de corrupció i manipulació institucional, la bloqueja. Aquesta és l'única força de Sánchez. Gairebé com si la teva parella continua amb tu perquè no té més opcions i tu ho acceptes. Aquesta és la proposta que ens fa als electors i als nostres diputats: empassa-t'ho tot perquè no hi tens més remei. Una altra cosa són aquells que han decidit unir-se al jou de la corrupció i el descrèdit com a bons bous. Ja s'ho faran. El prestigi no és un impermeable; és irreversible.
Sánchez ja hauria d'haver dimitit, pel cap baix, seixanta vegades, si conservés una mica de vergonya i de respecte per la democràcia i pel poble sobirà
Junts i el PP pretenien, mitjançant esmenes, que es votés a la cambra instar Sánchez a convocar eleccions: "Instar el president del govern espanyol a proposar la dissolució de les Corts Generals i a convocar eleccions d'acord amb la prerrogativa de la legislació vigent, atenent el caràcter polític, sense vinculació jurídica, d'aquesta iniciativa". Ho copio literalment perquè es vegi que no només són dolents, sinó que són ximples i ens ho volen fer a tots. Vista la jugada, intel·ligent i imprevista, a la presidenta del Congrés se li devien estrènyer tots els esfínters, que són més de quaranta, i va decidir reunir la Mesa del Congrés… per WhatsApp, i en una ronda de xat aconseguir l'opinió majoritària dels seus i de Sumar que aital votació no es pot produir "perquè envaeix competències constitucionalment reservades al president del govern espanyol". Però xaiets obedients, on diu en aquest text que convoquen eleccions, que és la prerrogativa, si el que diuen és que li demanen o l'urgeixen a fer-ho ell, que és qui pot fer-ho? La por no els permet ni tan sols rumiar el que diuen? Saben que més de 184 vots haurien fet costat a aquesta situació i haurien palesat que Sánchez governa sense suports, que no podrà aprovar res pròximament i que la seva fantasia que encara pot convèncer uns i altres perquè li donin suport només és un somni de Bolaños.
Per aquesta mateixa regla de tres, no es podria reprovar un ministre, ja que la prerrogativa de nomenar-lo o destituir-lo és pròpia del president. Encara més, fa un any i poc, Junts va presentar una altra PNL per instar Sánchez a presentar una moció de confiança. Fixeu-vos-hi, atropellant les prerrogatives de president, que és l'únic que pot decidir fer-ho. Ironia on. La diferència és que aquella es va votar perquè va negociar alguna cosa a canvi. És a dir, la legalitat es basa en si Sánchez en treu profit o hi surt perdent. Pura essència democràtica. Per no repetir que això no hi ha qui ho suporti, que ja no són uns lladres, uns puters i uns aprofitats, que ara és el mateix partit del govern extorsionant, sotjant i amenaçant jutges, fiscals i policies per aconseguir la impunitat. Que és la sospita que la nostra política exterior hagi estat una casa de barrets. Que és que Sánchez ja hauria d'haver dimitit, pel cap baix, seixanta vegades, si conservés una mica de vergonya i de respecte per la democràcia i pel poble sobirà.
Així que les cartes són sobre la taula. Si la democràcia és comparable a un joc al qual tots volem jugar eternament, ja tenim clar que a Sánchez no li fa res endur-se la pilota a casa quan les coses no li agraden. Molt preocupant. Al meu últim llibre (Cómo matan, a mordiscos, nuestra democracia. La Esfera, 2026) ja vaig analitzar l'ús de les anomenades tàctiques dures constitucionals (Constitutional Hardball Tactics) per part d'aquest govern: accions aparentment legals, però contràries a l'esperit de la democràcia; moviments que aparentment respecten formalment les regles, però les exploten o reinterpreten fins a buidar-les de sentit democràtic.
Davant una jugada com aquesta, contra la qual es recorrerà, però que ja ha ocorregut, la portaveu del govern espanyol només ha pogut donar el seu gran argument per continuar aferrats a un poder sense suport real, només formal: "Entre les metes, continua havent-hi com a objecte central i permanent elevar el nivell de vida dels espanyols". Per això no aixequem el cul. Ah, no, perdó, que això ho va dir Franco en el discurs de Nadal del 1955! El que ha dit la portaveu de Sánchez ha estat: "Busquem millorar la vida de la gent i això fa que valgui la pena continuar endavant". Vinga, antifeixistes, a gaudir!