La decisió de la jutgessa d'Osca que instrueix la causa del retorn de les obres de Sixena a l'Aragó de rebutjar els recursos del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) advertint sobre el risc de destrucció de les obres si són manipulades i obligant a executar de manera definitiva la sentència en un termini de set mesos tanca una mica més la porta a una solució que n'eviti la destrucció total o parcial. No només fixa un termini de set mesos per al retorn de les pintures romàniques, desatenent els informes tècnics que s'hi pronuncien en contra, també instrueix perquè les tasques s'iniciïn immediatament. El comptador, per tant, ha iniciat el seu últim recompte i abans de la pròxima primavera els frescos, o el que en quedi, ja haurien de ser a l'Aragó. Arribats a aquest extrem i després dels profusos informes tècnics que hi ha, seria oportú fer-se una pregunta: Quin grau de responsabilitat està disposada a assumir la jutgessa d'Osca si les obres de Sixena que hi ha al MNAC acaben esmicolades o deteriorades d'una manera transcendental?

Perquè està advertida de sobres i els informes han estat tècnics, no polítics. No seria acceptable que si això passés s'amagués en subterfugis legalistes, ja que fa anys que se'ls ha insistit una vegada i una altra que el risc és enorme. O potser en serà culpable el MNAC? O es pretén processar els tècnics que tinguin la responsabilitat d'executar les tasques? No hauria de ser així, ja que tothom està advertit que dur a terme l'ordre judicial és arriscar-se enormement a un deteriorament irreversible. És evident que s'ha imposat la política sobre la lògica museística i que el trasllat només té sentit en la confrontació frontal del govern de l'Aragó i la seva catalanofòbia. És clar que és responsabilitat principal del Partit Popular i del seu president, Jorge Azcón, però aquest baró popular només ocupa el càrrec d'ençà del 2023 i ja es va trobar un camí molt adobat pel seu antecessor, el socialista Javier Lambán, digne successor d'aquells barons socialistes d'abans, com eren l'extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra i el manxec José Bono, que, de cada dues frases, una era un atac a Catalunya.

Quin grau de responsabilitat està disposada a assumir la jutgessa d'Osca si les obres de Sixena que hi ha al MNAC acaben esmicolades o deteriorades d'una manera transcendental?

Les cauteles posades per la jutgessa Rocío Pilar Vargas al MNAC perquè faciliti tota la informació relativa a la conservació de les obres i a les condicions ambientals de la sala —temperatura i humitat relativa— i així garantir-ne la seguretat, difícilment acabarà servint per restituir en condicions les obres a la Sala Capitular del Monestir de Vilanova de Sixena. La fragilitat de les pintures ve condicionada per l'incendi que van patir l'any 1936 a Sixena. Ara mateix, el que hi ha al museu són restes calcinades que tenen un gruix màxim d'un mil·límetre, arrencades amb una tècnica denominada strappo, i muntades a sobre d'un suport de fusta sobre una tela. Per tot això, el museu no parla d'un mural sinó d'un artefacte format per diverses capes. Els tècnics de l'executiu aragonès podran accedir a les sales 16 i 17 del MNAC durant el temps que calgui per executar-hi les tasques, amb tots dos espais tancats al públic.

És veritat que la jutgessa obre la via a la possibilitat que se li presenti un cronograma alternatiu en el termini de deu dies, però en vista dels seus successius pronunciaments, donant sempre la raó a l'Aragó, tampoc no es pot albirar un gir de guió. Ja fa temps que aquesta qüestió del trasllat va escapar de qualsevol lògica científica, i ha d'acabar havent-hi un vencedor polític i un guanyador, i el menys important són les obres de Sixena i el que hi passi. Al final, passa massa sovint que la mirada objectiva s'acaba perdent quan un dels litigants és Catalunya. Ningú dubta que si fossin al Prado i correguessin el risc d'acabar esmicolades, fa temps que s'hauria aturat. Però amb Catalunya tothom pot. El viacrucis del català és un altre exemple paradigmàtic dels esforços colossals per reduir el pes de la llengua pròpia del país, primer al sistema educatiu i després a molts àmbits de la societat.