Hem sabut fa uns dies que al Tribunal Europeu de Drets Humans (el TEDH) li han semblat prou bé les presons preventives (abans de condemna) acordades durant el ‘procés’. Tampoc no va immutar-se, ara fa uns mesos, per validar la intervenció preventiva (censora, per ser més exactes) que el Tribunal Constitucional va desplegar pels volts del 2017 contra el Parlament català. Dos clatellots ben sonors. La realitat no pot ni ha de ser negada. El TEDH sembla estar mutant de màxim protector, a escala europea, dels drets individuals més bàsics a baluard i tifosi incondicional de l’estabilitat dels estats. El fet és, no cal dir-ho, molt preocupant. Però, ben mirat, no n’esperem massa d’aquest tribunal o del que ens hagin de dir, en general, sobre el ‘procés’, els tribunals de fora? Quin balanç provisional podem fer, a novembre del 2025, de la internacionalització judicial del ‘procés’?

Portar el cas català fora d’Espanya ha permès, d’entrada, que una bona part dels polítics implicats en el ‘procés’ i que haurien entrat a la presó en cas d’haver romàs a Espanya no hi hagin entrat. També, que diversos tribunals no hispànics s’hagin hagut de pronunciar sobre les pràctiques judicials i polítiques de l’estat espanyol envers els catalans. El repertori de decisions ‘externes’ és ampli i de signes ben diferents. Al TEDH, per exemple, se li han demanat, principalment, tres grans pronunciaments: un sobre l’actuació del Constitucional (el de fa uns mesos), un sobre les presons preventives (el d’aquesta setmana) i un sobre la sentència del Suprem per l’1O (el que encara estem esperant). Els dos primers han estat demolidors per al catalanisme. Caldrà esperar què passi en el tercer cas, però el to (sobretot el to, més que la decisió de fons) d’aquestes dues últimes decisions no semblen acostar-nos gaire, que diguem, a un escenari d’escarni al Suprem.

Siguem sincers: si un tribunal creu realment que algú és responsable d’una rebel·lió o una sedició en curs, farà bé d’engarjolar-lo, fins i tot abans de sentència. El problema rau, és clar, en què els fets no eren, ni de bon tros, constitutius de rebel·lió ni de sedició. El TEDH, tanmateix, adopta un rol (sorprenentment?) acrític, dona per bona la interpretació que en va fer el Suprem i salta, directament, sense despentinar-se, a constatar el perill que aquelles conductes tan ‘greus’ (com els ‘danys importants’ del 20S! Els dels vehicles policials!) suposaven per al sistema constitucional hispànic. La conseqüència és clara: davant tanta ‘gravetat’, passa a ser necessàriament proporcionada qualsevol mesura que s’adoptés per preservar el sistema, i un dany col·lateral l’anorreament de drets fonamentals que es pogués produir pel camí. Punt. Aital plantejament podria haver-lo subscrit, fil per randa, el jurista nazi Carl Schmitt, que, alhora que proposava contraposar les nocions d’‘amic’ i ‘enemic’, encimbellava fins ben amunt la figura del ‘guardià de la constitució’ i sostenia (aquí segurament amb tota la raó, tot sigui dit) que el poder real rau en aquell qui decideix sobre la ‘situació excepcional’. Doncs bé, que el mateix TEDH hagi fet seva, tan entusiàsticament, una visió tan tancada, miop i inflexible sobre com han de conviure, en ple segle XXI, institucions i drets fonamentals, diria que ens hauria de preocupar a tots, i no només als juristes: en un hipotètic futur, els qui hagin de decidir, a Espanya, sobre la pròxima ‘excepció’ ja no tindran cap fre per ‘tornar-ho a fer’, ans al contrari.

Comencem a saber on som i quin grau —força baix, sembla— de tutela dels drets pot obtenir-se de fora

De la sentència m’ha sobtat, especialment, el passatge en què el TEDH ‘retreu’ a Jordi Turull no haver acreditat prou el mòbil polític de l’empresonament preventiu que va patir entre la primera sessió d’investidura i la segona i que va impedir-li esdevenir president de la Generalitat. Però si la data mateixa de l’empresonament ja acredita, incontestablement, el mòbil polític! Quina casualitat, si no, que tot just aquell dia (que tot just aquelles hores) l’instructor canviés de parer i ja no li semblés suficient la llibertat provisional! Quina altra prova necessitava el TEDH? A qui pretén enganyar? Vet aquí una inconsistència ben barroera del TEDH que hauria de fer saltar totes les alarmes.

Ara bé, no tots els partits judicials jugats a fora han acabat (per al catalanisme) en ‘derrota’. Fem memòria de què va passar, en ple 2017, quan el poder judicial espanyol intentava vendre per Europa el seu producte de nova confecció, la rebel·lió. Eren els temps de les euroordres. Se’n van enviar a cabassos. Mai acceptades del tot. Alguns tribunals europeus no veien la violència de la rebel·lió per enlloc (Schleswig-Holstein). Altres (Brussel·les) tenien dubtes seriosos de si els tribunals espanyols serien imparcials, ja que no eren els competents, segons la llei, per conèixer el cas. Va ser segurament fruit de la desesperació davant tanta ‘incomprensió’ exterior, que l’instructor va decidir preguntar a l’altre gran tribunal ‘de fora’, el Tribunal de Justícia de la UE (el TJUE), fins a quin punt aquells jutges tan ‘desconsiderats’ podien fer el que feien. La resposta (de gener del 2023) va ser en aquell cas demolidora per a l’instructor: no només podien fer-ho, sinó que el TJUE ens va posar en safata la noció de GOIP (Grup Objectivament Identificable de Persones) de què ja he parlat altres vegades i a la qual auguro un recorregut prometedor. Aquesta de gener del 2023 va ser la tercera gran ‘victòria’ de la internacionalització del ‘procés’. La primera ho havien estat les euroordres i la segona, el reconeixement, l’any 2019, pel mateix TJUE, que calia protegir la immunitat parlamentària de Junqueras (que el Suprem, com ja ens té acostumats, es passés pel folre aquesta decisió del TJUE és una altra història).

Acabo. Podem extreure’n alguna conclusió, d’aquest balanç provisional? Crec que sí: les darreres decisions del TEDH tenen la virtut, com a mínim, de desbrossar-nos el terreny. Comencem a saber on som i quin grau (força baix, sembla) de tutela dels drets pot obtenir-se de fora. Com cal reaccionar davant tanta deserció judicial? Doncs prenent nosaltres (fins on puguem, és clar) les regnes de la situació i no deixant mai d’analitzar críticament la realitat. Sense renunciar, és clar, quan calgui, a continuar acudint fora, però mirant sempre més enllà i tenint molt present que és una via que té i tindrà no només límits jurídics importants, sinó també condicionants polítics dels quals potser no hem estat prou conscients. Com diria Joan Fuster, l’anàlisi que no fem nosaltres ens la faran (dins o fora) contra nosaltres. Les anomalies judicials a Catalunya no han acabat, ans al contrari, ja ho sabem. No estem parlant, per tant, només del passat. Tenim encara sobre la taula, com a mínim, la judicialització del català, l’aplicació de l’amnistia, les obres de Sixena o, és clar, el que hagi d’arribar i que ara mateix no podem ni tan sols imaginar. Caldrà, així doncs, perseverar. Fet i fet, ja hi estem avesats.