La nombrosa quantitat de restaurants que s’obren anualment a Barcelona —molts dels quals amb un futur incert— converteixen la ciutat en un cementiri de restaurants oblidats de primer ordre. És una realitat que la parròquia gastro està permanentment al cas de quines són les noves obertures, com és obvi, moltes vegades anunciades amb bombo i plateret, per no perdre pistonada i visitar-les com més aviat millor per valorar si paga la pena freqüentar-les o no. Tot i que habitualment, i segons la premsa especialitzada, sempre valen la pena. Curiosament, però, d’aquests restaurants que valen tant la pena, resulta que la majoria no passa de l’any de vida, per la qual cosa podríem deduir que realment molts no valien tant la pena i, justament per aquest motiu, s’han mort sense rebre sepultura i sense informar-ne ningú. Simplement, han desaparegut del mapa.
Arribats a aquest punt, a l’altra cara de la moneda, hi ha aquells locals escollits que piquen molta pedra, saben el que fan i —el més important— el que volen aconseguir, alguns dels quals potser estant tocats per la mà de Déu —ves a saber—, però aquests són finalment els que perduren i podem visitar al llarg dels anys. En aquesta lliga jugaria Casa Fiero, ubicada al carrer Londres amb Aribau, just per sota de la Diagonal de Barcelona, el nou projecte dels propietaris del consolidat restaurant Maleducat, que va obrir portes abans de l’estiu i que ja és tot un referent al barri de l’Eixample. Així, entre nosaltres, fa goig veure com uns amics s’ajunten per coincidències de la vida per compartir inquietuds i són capaços de tirar endavant idees comunes per guanyar-se la vida, però sobretot per gaudir-ne i passar-s'ho bé.
Els amics Víctor Ródenas, Marc i Ignasi Garcia i Xavier Moragas s’han llançat a la piscina per segona vegada obrint Casa Fiero, una casa de menjars que, sorprenentment, omple cada dia en una zona on abunden les propostes de tota mena i, és clar, té molt de mèrit
Una vegada assegut ben còmodament al bell mig del menjador de Casa Fiero, amb un negroni a la mà i escoltant la Sarah Vaughan, estudio detingudament la carta, tot sabent d’antuvi que, triï el que triï, l’encertaré segur. Començo amb uns aperitius que m’ha suggerit en Marc: una croqueta de pernil ibèric de concurs, una ostra amb ajoblanco i alfàbrega i una coca de culatí de vedella, rovell fumat i parmesà.
La cuina no para: els plats en surten plens i hi entren buits a bon ritme. Però la sala tampoc no es queda enrere. Em xoca agradablement sentir tots els cambrers parlant en català, i no en són pocs. Continuo amb un parell de petits llonguets —ells en diuen snacks— el primer de steak tàrtar i el segon de rostit. Pensa que quan han arribat a taula, m’ho he rumiat abans no els he clavat la primera queixalada, amb una mica de desgana, però finalment m’han semblat petits, de com n'estaven de bons.
Volia tastar el peix a la brasa, perquè avui tenien llobarro salvatge, però tots passaven del quilo, i m’he demanat la parpatana de tonyina amb el seu pilpil i uns pebrots escalivats i passats per la paella; una altra vegada l’he encertada de ple. La parpatana, com sabeu, és una de les parts més valorades de la tonyina vermella salvatge, situada just a la part posterior del cap, allà on s’uneix amb la ventresca. És una peça ideal per fer a la brasa.
Enllesteixo l’àpat amb un refrescant cremós de mango amb granissat de poma verda i marxo corrents, acomiadant-me del Víctor i el Marc fins a una altra, perquè ben segur que hi haurà pròxima visita.