El veïnat de Can Rectoret és un curiós laberint de carrers en ziga-zaga amb torres residencials que s’estén sobre el vessant de Collserola que dona al Vallès. Formalment, és part del barri oficial de Vallvidrera, les Planes i el Tibidabo del districte de Sarrià-Sant Gervasi i es troba, per tant, dins del terme municipal de Barcelona, però no té res a veure amb la idea de trama urbana que s’associa a la capital de Catalunya. Es tracta d’un barri de muntanya que compta amb dues estacions de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya —Baixador de Vallvidrera i Les Planes— i que és rarament visitat pels barcelonins de l’altra banda de Collserola tret d’excursionistes de cap de setmana.
Amb tot, a Can Rectoret s’hi pot trobar una de les singularitats modernistes que tant associem a Barcelona, però que, a causa de la seva ubicació, és força desconeguda. Es tracta del Sanatori Antituberculós, o més ben dit, del poc que en resta, ja que el que havia de ser un complex sanitari en plena natura pensat per combatre una malaltia mortal, la tuberculosi, va quedar en un projecte edificat només a mitges i mai utilitzat plenament. Com altres projectes barcelonins de principis del segle XX, com el Park Güell o la ciutat jardí de Torre Baró, el Sanatori Antituberculós és la història d’un fracàs. Un fracàs modernista, això sí.
Anem a pams, a principis del segle XX la tuberculosi és una malaltia mortal que troba en nous centres allunyats del brogit urbà una possible solució per al tractament dels pacients. És en aquest marc que el cèlebre doctor Salvador Andreu, promotor de la urbanització del Tibidabo, va comprar en nom de la Societat Sanatori del Tibidabo una finca a l’actual Can Rectoret a fi i efecte de construir un Sanatori Antituberculós. L’objectiu era bastir un ampli complex amb diversos edificis on poder tractar la malaltia a partir dels criteris moderns d’aire pur, clima saludable i entorn higiènic. Amb tot, només es van aixecar un parell d’edificis, dels quals només se’n conserva un, força singular, per la seva forma i per l’ús al que estava destinat, ja que l’únic que es conserva de tot el projecte és… la bugaderia.
Efectivament, al carrer de Júpiter, número 7, entre cases aïllades i terrenys sense urbanitzar, apareix de sobte una estranya construcció circular d’obra vista, rematada amb una gran cúpula envoltada de vuit petites cúpules més. És el que queda del que havia de ser la bugaderia del Sanatori Antituberculós i respon a un projecte de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador d’Antoni Gaudí. Obres de Rubió i Bellver a Barcelona són, per exemple, la Casa Golferichs, a la Gran Via; la Residència d’Estudiants de l’Escola Industrial i una de les construccions més fotografiada de la ciutat, el pont neogòtic del carrer del Bisbe.
Entre 1903 i 1905 Rubió i Bellver va edificar aquest singular edifici destinat als serveis de bugaderia, neteja i desinfecció del complex hospitalari. Per afavorir aquesta idea d’higiene, l’arquitecte va formular un edifici rodó, obert als quatre vents que n’assegurava la ventilació gràcies al seu gran nombre de finestrals. La seva planta circular envoltada de torretes semicirculars és el que destaca més d’una construcció de maó vermell marcada també per les cobertes còniques revestides de trencadís ceràmic blanc, un recurs habitual de l’arquitectura modernista. Per la part del darrere de l’edifici es conserven les restes del pont que facilitava l’accés a la planta superior. Tot plegat, li dona un aire de castell sorgit del no-res que fins i tot s'ha pogut visitar en alguna ocasió dins del programa d'espais ocults del festival d'arquitectura Open House.
Un projecte inacabat
Tot i que el projecte va començar amb gran embranzida, diversos problemes econòmics el van convertir en inviable fins que es va desestimar la seva finalització i el poc que s’havia construït va partir els estralls de la Guerra Civil. Amb el temps, els terrenys on havia d’anar la gran residència per als tuberculosos es va parcel·lar i venent i amb el pas del temps va anar creixent l’actual veïnat de Can Rectoret. De fet, l’espai ocupat actualment pel Casal de Barri de Can Rectoret és on havia d’anar l’edifici principal, és a dir l’hospital per a tuberculosos pròpiament dit, on havia d’haver-hi espai per un mínim d’un centenar de pacients.
Pel que fa a l’edifici de la bugaderia, de propietat privada, al llarg del temps hi ha hagut alguns projectes de rehabilitació que, de moment, han permés assegurar l’estabilitat de l’edifici. Actualment, a l’edifici és visible maquinària i cartelleria que indiquen que s’hi estan efectuant obres, tot i que, pel que es veu de l’interior, es poden veure també pintades i una certa degradació. Cal tenir en compte que en diversos moments de la seva existència recent aquest edifici ha patit diverses ocupacions. Catalogat com a Bé culturals d'interès local, la fitxa del Catàleg de Patrimoni indica que l’edifici està en “molt mal estat de conservació” i reclama la “necessitat de protegir-lo físicament contra la degradació” i la “reposició dels elements desapareguts i documentats fotogràficament”, apuntant que una eventual “restauració haurà de fer-se col·locant elements de fusteria metàl·lica amb gran percentatge de vidre per mantenir al màxim les dimensions de les obertures existents”.
Restauració de les teulades
De fet, segons va informar Betevé a principis de juny d’aquest 2025, es treballa en una rehabilitació que preveu restaurar tota la teulada en un termini de dos anys, una feina complicada donat el seu mal estat i la necessitat de recuperar les ceràmiques existents i incorporar-hi de noves allà on han desaparegut. També s’estan fent tasques de reforç de l’estructura i s’han recol·locat elements de maó que hi faltaven. Segons la mateixa informació, no és clar quin serà l’ús futur de l’edifici, que en tot cas, és de propietat privada. El que si és clara és l’obligació de conservar-lo, ja que està catalogat. I també queda clara la fascinació que genera veure, per primera vegada, aquesta joia modernista amagada a Collserola.