El més paradoxal i preocupant de la conferència de premsa del president Pedro Sánchez després de la seva llarga trobada amb el president Pere Aragonès és que no va ser capaç de posar una única proposta política per desencallar el conflicte entre Espanya i Catalunya. Ni una sola. Només tòpics, com l'agenda del retrobament, un horitzó amb tres prioritats -superació de la pandèmia, recuperació econòmica i fons europeus-, la reiteració sobre la necessitat d'escoltar-nos i una tòpica frase extreta del poemari de Salvador Espriu, La pell de brau.

Aquesta actitud timorata de Sánchez es va correspondre molt poc amb els esforços ingents d'Aragonès per dotar de contingut i de relleu polític la visita d'un president del govern espanyol a la Generalitat i, sobretot, donar l'impuls més gran possible a la taula de diàleg, negociació i acord que es va reunir en acabar aquesta trobada, formada per ministres i consellers (només d'Esquerra).

L'inici del diàleg entre els dos governs va tenir una arrencada complicada per la crisi entre Esquerra i Junts de la vigília. Pedro Sánchez també se'n va aprofitar i no va perdre l'ocasió de burxar en ferides antigues com l'ampliació de l'aeroport del Prat. Deu ser el primer president del govern espanyol que més que prometre una pluja de milions per a Catalunya s'atrinxera explicant per què va forçar ell personalment la retirada de la inversió de 1.700 milions del Prat: "No existeix una posició madura per part del Govern". O sigui, que el projecte no és cap altra cosa que un caixa o faixa. Cosa que, dita des del Palau de la Generalitat, no deixa de ser un símptoma. Com també la seva explicació sobre les expectatives de la taula i el temps perquè hi hagués resultats: "Sense pressa, sense pausa i sense terminis".

Les explicacions de Sánchez i Aragonès van permetre constatar una obvietat: la distància entre ambdues posicions. El primer, amb una resistència numantina a sortir del guió autonòmic, amb un cert aire rajoyà en puntualitzar tot allò que les decisions sobre Catalunya competeixen a tots els espanyols; i, el segon, amb una persistència encomiable a l'insistir en referèndum, amnistia i autodeterminació. No seria preocupant la distància en l'inici d'una negociació sinó fos perquè la posició espanyola en aquests temes no és en cap cas negociadora sinó intransigent. El fet que no hi hagi una metodologia establerta ni tampoc un calendari explica també els recels del govern espanyol a sortir del marc preestablert de l'agenda del retrobament.

Superat aquest escull de la primera reunió que van explicar les dues delegacions -Yolanda Díaz. Miquel Iceta, Félix Bolanos i Isabel Rodríguez per part del govern espanyol i Laura Vilagrà i Roger Torrent, en nom del Govern- en sengles comunicats de premsa que expressaven les seves diferències, serà important conèixer ara quina metodologia es fixa i també el seu calendari. A la taula anterior del president Torra es va establir un calendari mensual que mai no es va dur a terme ja que a la reunió a la Moncloa no la va seguir cap altra. Ara, aquest no és el propòsit però la idea que se li pot fer una puntada de peu a la pilota fins a Nadal sembla una velocitat de cargol tenint en compte la magnitud del problema.