La partida per la Mesa i la Presidència del Congrés dels Diputats segueix, a poc més de 24 hores per a la constitució de les Corts, tan oberta com ho ha estat en les últimes setmanes. Un PSOE enrocat en no fer concessions, més enllà de la de sengles grups parlamentaris per a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, que són favors d'abast polític petit —per més que signifiquin uns ingressos econòmics directes d'1,3 milions d'euros— per tot el que està en joc.

Els socialistes, aliens a tot això, han designat la seva candidata a la presidència, la socialista Francina Armengol, una elecció que pretén ser una picada d'ullet, ja que durant la seva etapa com a presidenta de les Illes Balears ha batallat fort a favor del català i aquests últims anys ha fet fins i tot algunes declaracions que han estat ben acollides entre les formacions independentistes. Sánchez sap de gestos, però el que en aquests moments està a sobre de la taula no és un nom o un altre, sinó el que valen els vots de Junts i si el PSOE o el PP estan disposats a pagar un preu. Des d'aquest punt de vista, la proposta d'Armengol és una sortida per la tangent.

Si les coses continuen així d'encallades, el més probable és que Junts voti, al final, el seu propi candidat, almenys en primera volta, amb la qual cosa ningú no tindria la majoria absoluta que requereix l'article 37.1 del Reglament. En la segona votació, amb majoria simple, se la disputarien els dos candidats amb més vots, que si no prosperen candidatures intermèdies, com la del PNB, serien els representants de PSOE i PP. Aquí sí que Junts hauria d'emetre un vot favorable a algun dels candidats o un vot nul. En aquesta hipòtesi que els diputats de Puigdemont no decantessin la presidència, l'escó de Coalició Canària desempataria l'empat a 171 existent, sempre que Sánchez fos capaç de retenir tots els suports, inclosos els set diputats d'Esquerra Republicana.

L'erràtica posició dels socialistes, més enllà de posar nerviós els parlamentaris de Sumar, els seus socis actuals de govern, està tenint efectes col·laterals en la seva aliança d'esquerres. Esquerra ha anat corregint el rumb de la setmana passada i ara insisteix que no té res pactat i el diputat Gerardo Pisarello, que en l'última legislatura va ser membre de la Taula per Unidas Podemos, ha defensat obertament l'aprovació d'una amnistia per amarrar el vot dels diputats de Puigdemont en la conformació de la Taula.

Com que ja hem viscut les eleccions espanyoles de 2015 i de 2019, que es van haver de repetir per falta d'acord, cal imaginar la possibilitat que tant PSOE com PP estiguin obertament decidits que se celebrin noves eleccions. Sánchez pensant que tindria rèdit electoral si no fa concessions al món independentista i Feijóo comptant que la sagnia interna que està travessant Vox li atorgaria un millor resultat que el 23-J gràcies a la llei D'Hondt. De fet, ja s'estudien les dates del 17 de desembre si les coses van ràpidament amb una investidura fallida i el 14 de gener si el ritme parlamentari és més lent.

En l'entorn de Puigdemont hi ha cada vegada més convenciment que Sánchez vol noves eleccions a tall de segona volta i que per això no s'estan produint moviments polítics significatius. Si aquesta fos la decisió del president en funcions, Junts no rebaixarà el seu full de ruta per evitar-les. L'opinió generalitzada és que el rumb està decidit i no hi haurà vots sense contrapartides que ho justifiquin i aquí l'amnistia i el reconeixement al dret a l'autodeterminació continuen sent pals de paller.