La marxa sobtada d’Iván Espinosa de los Monteros del Congrés dels Diputats —en una compareixença sense preguntes— i del seu successor a la llista, Juan Luis Steegmann, representa una mostra més de la guerra subterrània que lliuren les diferents ànimes que habiten a Vox. De fet, evidencia que el sector ultracatòlic, encapçalat pel català Jorge Buxadé, està posant el peu al coll de l’ala ultraliberal i està guanyant la partida en el control de la cúpula liderada per Santiago Abascal. Macarena Olona i Javier Ortega Smith van ser els primers defenestrats i van marcar el camí a Espinosa de los Monteros, que fa un pas al costat després dels mals resultats de les eleccions estatals del 23 de juliol. En un ocàs electoral constatat el 23-J, a Vox l’empaita l’amenaça de convertir-se en una nova versió de Ciutadans. Corre el risc de desaparèixer? El paral·lelisme existeix.

Tot i que el portaveu parlamentari va al·legar que deixava l’acta de diputat per “motius familiars i personals”, a ningú se li escapa que hi ha un moviment de plaques tectòniques a la formació d’ultradreta. “Els meus pares no són tan joves i els meus fills encara no són tan grans, però he passat suficients nits a l’hospital en els darrers mesos amb ells per meditar el moment vital en el qual em trobo”, va assegurar dimarts davant els mitjans de comunicació. En el rerefons s’hi ha d’observar que el sector liberal, que defensa la baixada d’impostos i la pràctica desaparició de l’Estat en els assumptes econòmics, està perdent bous i esquelles en la influència cap al nou poder de Vox, entregat a l’ànima ultraconservadora i d’arrel franquista. Entre els liberals, que no van tenir candidats a les eleccions del 23-J, Espinosa de los Monteros no és el primer caigut. Macarena Olona en va ser víctima. Els ja exdiputats Rubén Manso i Víctor Sánchez del Real també.

En contraposició a la pèrdua de pes específic en els cercles de decisió, l’eurodiputat Jorge Buxadé i el secretari general, Ignacio Garriga, s’estan fent amos i senyors de les parcel·les de poder que envolten Santiago Abascal. Partidaris d’un Estat fort i proteccionista en l’àmbit econòmic, l’ala dura representa l’ultracatolicisme. De fet, abans de fer el pas cap a Vox —on és vicepresident—, Buxadé, nascut a Barcelona i advocat de l’Estat, va ser militant i candidat de la Falange Española de las JONS i del Partit Popular més endavant. Aquest pòsit falangista i integrista s’ha estès com una taca d’oli, amb la complicitat de la puixança del jove Ignacio Garriga, també català, provinent del Partit Popular, i que va substituir Javier Ortega Smith a la secretaria general del partit.

“Vox no té futur”

L’ànima liberal ha quedat reduïda a la mínima expressió. La reorganització de la cúpula és un dels assumptes que haurà d’entomar Santiago Abascal, a qui se li comença a posar cara d’Albert Rivera. S’està establint un paral·lelisme entre l’esdevenir de Ciutadans i el de Vox. Els taronges van començar a desfer-se tan bon punt van lligar el seu futur al Partit Popular, amb qui van pactar en desenes d’ajuntaments i comunitats autònomes. Anar de bracet del PP va ser la conseqüència immediata d’aconseguir bons resultats a les urnes. Cal recordar els 57 diputats infructuosos d’Albert Rivera en les generals de l’abril de 2019. La seva obstinació per fer el sorpasso al PP i obviar els pactes a l’esquerra va ser com cavar-se la pròpia tomba. En quatre anys, Ciutadans va passar de poder ostentar una vicepresidència a ni concórrer a les eleccions estatals d’aquest juliol, gairebé desapareixent del mapa municipal i autonòmic.

En els darrers temps Vox ha decidit abraçar-se al Partit Popular, amb qui ha fet governs de coalició al País Valencià, Extremadura i l’Aragó, i ha pactat la legislatura a les Illes Balears, al marge de la llista d’acords municipals. Fins ara influïa des de l’exterior i ara toca poder. Són imprescindibles per a la governabilitat. Abans de les eleccions del 23-J, Abascal es veia de vicepresident. Després del 23-J, Abascal s’inscriu en la irrellevància política. Tot i mantenir-se com a tercera força, Vox ha perdut 19 escons i no té res a apel·lar, malgrat que l’oferiment d’investir Alberto Núñez Feijóo sense posar impediments. Sota la crida al vot útil, una repetició d’eleccions podria ser el cop definitiu cap a Vox, que comparteix amb Ciutadans un hiperlideratge i una escassa implantació territorial. Ara Vox enforteix encara més l'organització piramidal i vertical, dirigida amb mà de ferro.

La corrent crítica de Vox ha aprofitat la marxa d’Espinosa de los Monteros per llançar missatges catastrofistes sobre el futur del partit ultra. Veuen el futur pelut. L’exdiputat Manso va escriure un article al diari Voz Pópuli, titulat “Vox no té futur”, i en el qual vaticina que “molts votants de Vox votaran a partir d’ara el PP per allò del vot útil o mal menor”. Manso ve a dir que Vox s’ha convertit en el que volia l’esquerra, “una caricatura hiperbòlica i injusta”. “Vox serà el primer partit de la dreta no convencional que fracassarà a Europa per haver optat per ser el que els seus enemics li deien que era (...) perquè Vox tenia una responsabilitat de la qual ha dimitit”. Amb tot, el secretari general, Ignacio Garriga, va negar la major i va replicar que el seu partit, “tot i els intents d’enterrar-nos”, “Vox gaudeix d’una salut com mai l’havia tingut abans”. “Estem molt forts perquè estem fent el que volíem fer quan vam néixer”, va assegurar Garriga.