Les imatges de milers de migrants marroquins entrant a peu vorejant l'espigó del Tarajal, que separa el Marroc de Ceuta, són, sens dubte, una de les instantànies de l'any, si no de la dècada. Com el 2021, ha agafat el govern espanyol desprevingut o, encara pitjor, fent una valoració equivocada del que podia passar. Fa cinc anys, durant la crisi provocada per l'entrada massiva d'unes 8.000 persones en 48 hores, el govern va desplegar unitats de la Legió i de Regulars, ja acantonades a Ceuta, per reforçar la Guàrdia Civil al perímetre fronterer. Ara han entrat, segons algunes fonts, unes 40.000 persones i des de les 20 hores els tancs ja patrullen per la ciutat. El caos és important i el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, ha demanat que l'Estat assumeixi el comandament únic de la gestió de la crisi. Tot i que no hi ha un factor clar sobre l'origen de la crisi, és pràcticament impossible que s'hagi arribat a aquesta situació sense una relaxació temporal del control fronterer per part del Marroc.
La pregunta és, llavors, per què ho ha fet el Marroc? La cautela del govern espanyol i del Ministeri d'Exteriors, assenyalant que continua cooperant amb el Marroc, deixa clar que la Moncloa farà un esforç de contenció perquè no vagi a més. En part, perquè aquestes crisis només se solucionen quan el Marroc vol. La història demostra que a aquesta situació només s'hi arriba quan hi ha un problema ocult amb el règim alauita o amb el monarca Mohamed VI. Semblava, tanmateix, que si algun govern havia arribat a segellar una aliança estable amb el Marroc havia estat aquest, després del seu canvi brusc de posició en el tema sahrauí. De fet, quan Espanya va canviar la seva posició sobre el Sàhara, el març del 2022, i va qualificar el pla marroquí d'autonomia com "la base més seriosa, creïble i realista", l'objectiu declarat pel govern era tancar la crisi del 2021 i inaugurar una nova etapa de relacions amb el Marroc. Sánchez fins i tot va arribar a afirmar que l'acord garantia, a futur, la integritat territorial d'Espanya i permetria recuperar la normalitat en la cooperació fronterera.
La història demostra que a aquesta situació només s'hi arriba quan hi ha un problema ocult amb el règim alauita o amb el monarca Mohamed VI
Però és evident que, amb el Marroc, els acords només poden ser temporals. Pensar el contrari és d'una gran ingenuïtat o de ser massa jove o inexpert. Qualsevol acord que no tingui en compte que la cooperació sempre depèn que el Marroc continuï considerant que li convé cooperar està fora de la realitat, ja que no hi haurà mai, amb Ceuta i Melilla pel mig, un tractat que impedeixi tensions futures. En conseqüència, només existeix la conllevancia. A canvi de diners, és clar. Perquè qualsevol acord sempre té una limitació important: la cooperació depèn que el règim alauita consideri que li convé cooperar. Com que l'escalada de la tensió a la frontera s'ha produït dies després de la visita que Pedro Sánchez va fer a Alger el 20 de juliol passat, costa molt pensar que aquest detall sigui insignificant. Si a més s'hi afegeix que va tenir un alt valor simbòlic, ja que va escenificar la reconciliació amb Algèria, sense revertir el suport espanyol al pla marroquí per al Sàhara, no és exagerat concloure que dos i dos fan quatre. A més, aquest és l'estil marroquí; una altra cosa és per què ho deu haver fet Sánchez, que segurament té molt a veure amb la preocupació que hi ha amb el gas.
La crisi amb el Marroc agafa l'Espanya política en plenes vacances. El cap de l'Estat a Mallorca, on dimecres Pedro Sánchez va dur a terme el seu tradicional despatx d'estiu, i el president del govern espanyol a punt de marxar dissabte quatre setmanes al palau de la Mareta, un regal del rei Hussein de Jordània a finals dels anys 70 i que està situat al nord-oest de l'illa de Lanzarote. Si ja hi havia polèmica sobre la seva marxa de Madrid en plena onada d'incendis, suposo que ara, amb la situació a Ceuta, les crítiques augmentaran. Una darrera reflexió: aquesta és la primera crisi amb el Marroc en què els Estats Units han canviat de bàndol. Si en situacions anteriors, com ara en la crisi de l'illot de Perejil, el juliol del 2002, els Estats Units van actuar com a mediador, afavorint la posició espanyola, i van aconseguir que el Marroc acceptés tornar a la situació anterior a l'ocupació de l'illot, ara Mohamed VI té Donald Trump de la part seva. La debilitat espanyola és, en conseqüència, més gran i les possibilitats que els marroquins s'apoderin de Ceuta i Melilla molt més importants.