A la gran pregunta que se sent aquests dies per Madrid sobre què farà Junts després de l'explosió incontrolada del cas Zapatero, els de Puigdemont tornen la pregunta, com si fos una pilota en un partit de tennis. La pregunta és: què farà el PP. El partit de Carles Puigdemont ja ha pres prou distància respecte al PSOE els últims mesos; de fet, li ha retirat el suport parlamentari i el Congrés no pot, a la pràctica, aprovar projectes de llei presentats pel govern espanyol. El següent pas, el darrer que els queda —ja que també han demanat a Pedro Sánchez que convoqui eleccions— és afegir-se a una moció de censura amb PP i Vox, la qual cosa no és que sigui un pas més, sinó que, en les circumstàncies actuals, és un salt al buit, perquè la foto amb la ultradreta és el que menys desitja Junts.
Aleshores, si el PP no fa el pas i Junts es posa de perfil, què passarà? Doncs, en principi, res; la pilota la torna a tenir Pedro Sánchez i serà ell qui decideixi sobre l'avançament electoral. Explicava molt bé, amb encert, fa uns dies Xavier Trias que, a la tardor del 1995, en plena onada de corrupció —amb casos tan emblemàtics com el de Luis Roldán, l'ex director general de la Guàrdia Civil—, Jordi Pujol va donar un ultimàtum a Felipe González i el va comminar a celebrar eleccions com més aviat millor. La data va ser el 3 de març del 1996, unes eleccions que, a la fi, permetrien a José María Aznar arribar a la Moncloa. Aquest marc de relacions, i fins i tot de confiança, d'abans ha saltat pels aires aquests darrers anys.
El govern espanyol sabia el que feia i Zapatero també: seria com la llebre als hipòdroms, que els llebrers mai no poden atrapar-la, tret que s'espatlli la maquinària
Sobretot el de confiança, ja que mai no ha estat tan elevat el grau de cinisme en la política. Es fan promeses aquí i allà que els que prometen saben que no podran complir, i aquells a qui els les fan s'agafen com poden a la taula de salvació que, a la fi, sempre acaba sent això, una taula de salvació. Vist amb perspectiva, ni la promesa de l'amnistia ni la del català a Europa han estat serioses. O prou serioses. La llei d'amnistia es va fer perquè fos interpretable, obviant qualsevol mena de rotunditat que la fes manejable per part dels diferents actors. El govern espanyol sabia el que feia i Zapatero també: seria com la llebre als hipòdroms, que els llebrers mai no poden atrapar-la, tret que s'espatlli la maquinària.
Fins i tot la promesa que el president del TC, Cándido Conde Pumpido, es pronunciaria sobre la constitucionalitat de la llei potser acabarà sent veritat un dia, però el calendari ja ha saltat pels aires. Ara es diu que no abans de setembre, amb la mateixa tranquil·litat que Zapatero va donar, sense immutar-se, als de Junts una data que es compleix aquests dies. L'expresident espanyol ara està per a altres coses, certament, però el seu capital polític fa temps que es va esgotar, fins i tot per a Carles Puigdemont. El tema del català, tothom sap com ha anat. El govern espanyol va fer malament els deures des del principi i quan va voler rectificar ja no hi va ser a temps. Les eleccions a Alemanya havien desplaçat el socialdemòcrata Olaf Scholz i havien portat fins a la cancelleria el democristià Friedrich Merz. Sánchez va tenir temps fins al maig del 2025, en què es va produir el canvi a Berlín, i quan va intentar collar Merz, aquest ni estava disposat a deixar-se acovardir, ni a fer-li una mala passada a Feijóo.
En aquests moments, tot i que PP i Junts no tenen un canal de negociació, sí que tenen una línia de diàleg que es fa servir, preferentment, per a temes econòmics. El gran avantatge per als dos partits és que per a tots dos Vox és un problema, gestionable per al PP i ingestionable per a Junts. Per això, fins i tot, el temps ha deixat d'apressar-los en espera dels primers sondejos sobre si el partit de Feijóo és capaç de captar vot descontent del centre amb el nou salt en la corrupció socialista. Una dada que no ha de passar inadvertida: l'entrada de Puigdemont demanant explicacions als socialistes sobre llurs relacions amb la Xina. La carpeta Huawei entrarà a l'escena política.