Per més que l'exvicepresident Pablo Iglesias va deixar el seu càrrec per ser el candidat de Podemos a la presidència de la Comunitat i intentar ser l'alfil que tombés la presidenta Isabel Díaz Ayuso, no es pot negar que la campanya ha estat exclusivament un duel entre la nova lideressa dels conservadors, si aquest dimarts al tancament dels col·legis electorals se surt amb la seva, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. La batalla entre Ayuso i Sánchez, depèn de com es resolgui, passarà de local a espanyola i pot començar a ser l'inici del calvari de l'inquilí de la Moncloa, quan ja ha deixat pel camí tants cadàvers des d'aquella il·lusionant moció de censura a Mariano Rajoy que avui els seus incompliments parlamentaris es compten per grups polítics que hi ha al Congrés dels Diputats. Ho ha fiat tot als fons europeus i a la seguretat que el mannà de Brussel·les serà una pluja de vots.

Sigui quin sigui el resultat final d'aquest dimarts, no està en discussió que la victòria de la candidata del PP serà aclaparadora i que doblarà el seu segon competidor que, segurament, serà el PSOE. Caldrà estar atents a conèixer si, com pronostiquen totes les enquestes independents que s'han fet, PP i Vox tenen majoria absoluta. Evitar les dues coses ha estat el cos a cos que ha buscat durant tota la campanya Pedro Sánchez, que es pensava que tot aniria bé amb un espàrring al Congrés com Pablo Casado, i de cop pot passar que la dreta hagi trobat una candidata capaç d'aglutinar-les a totes i de gratar en l'electorat de Vox. Una operació com la d'Aznar, però trenta anys després.

De la nit electoral només en sortiran dos titulars: guanya Ayuso, perd Sánchez o guanya Sánchez, perd Ayuso. Menys interrogants té el titular de Pablo Iglesias, que s'enfronta a un eclipsi potser definitiu de la seva carrera política. Abandonar el recinte de la Moncloa i el càrrec de vicepresident per aixecar la campanya del teu partit i quedar com l'última força parlamentària és un resultat més aviat pobre. Iglesias sembla, tanmateix, preparat per a aquesta eventualitat i ja s'ha estat especulant amb la seva sortida de la primera línia. Que, a més, la candidata del seu rival i excompany Íñigo Errejón amb Més Madrid obtingui un resultat per al seu partit de molts més diputats, no deixa de ser una digestió amarga.

Encara que l'opció més probable en vista de les enquestes, que Ayuso necessiti Vox per governar, no serà un problema. La dreta madrilenya ha assumit aquest cost i no hi haurà grans protestes internes. Plantejades com estan les coses, hi haurà més alegria per la desaparició de Ciutadans que per haver-se de posar d'acord amb la ultradreta. Madrid és així.

Qui haurà de tenir un ull pendent de les eleccions de Madrid són els partits independentistes catalans. La política són vasos comunicants i si fins ara el president del govern espanyol ha levitat sobre una majoria parlamentària que li sortia força barata a l'hora d'assolir acords, el preu pujarà en la proporció que el seu fracàs sigui més gran. Confiar en Sánchez és un exercici gairebé inútil, però potser aquesta vegada ha de replegar-se i començar a fer el que sempre ha dit que faria i mai no ha fet. El meu escepticisme amb Sánchez és gairebé il·limitat, però si arriba a estar realment contra les cordes, veurem què s'inventarà. Però per a això caldrà esperar a dimarts a la nit.