La decisió del Tribunal Suprem ordenant al Museu Nacional d'Art de Catalunya que restitueixi a la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca, les pintures murals extretes d'allà, al·legant que el museu no és el titular de les obres, sinó el dipositari, posa fi —en teoria— a una llarga disputa de més d'onze anys entre el govern de l'Aragó i la Generalitat de Catalunya. No ha servit de res la documentació existent, bàsicament el contracte que va signar la priora del monestir de Valldoreix (on van anar les monges de Sixena) amb la Generalitat, el 1992, i que incloïa la cessió d'obres; ni el pronunciament de nombrosos experts que consideren el trasllat un despropòsit, a més del greu risc que comporta per al manteniment de les pintures i la seva integritat. S'ha acabat produint una decisió política en la qual el que menys importa són les obres en litigi sinó el conflicte entre Catalunya i l'Aragó, molt potenciat per un socialista aragonès tan anticatalà i acomplexat com Javier Lambán, que, curiosament, es va llicenciar en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i que, per la raó que sigui, no deu tenir un bon record d'aquella època.

Tot es va iniciar el 2014, quan el govern de l'Aragó va reclamar la titularitat de les obres de Sixena i va exigir-ne el trasllat immediat al monestir. Llavors es va interposar la primera demanda i la magistrada del jutjat de primera instància número 2 d'Osca va ser qui va dictar la primera sentència, el juliol de 2016, ordenant que es lliuressin unes 97 obres a Sixena, algunes d'elles dipositades al museu de Lleida i altres al MNAC. Des d'aquell moment, ha anat transitant per diferents instàncies judicials, sempre amb la mateixa doctrina, fins a quedar ratificat ara pel Suprem. Falta, per tant, l'execució de la sentència per part del jutjat d'Osca i conèixer els terminis que estableixi per al retorn dels murals. És important, per als que no estan familiaritzats amb el conflicte, recordar que aquestes pintures murals romàniques de Sixena (1196-1208), de gran valor, van ser rescatades per prohoms de la cultura catalana, després que el monestir fos incendiat a l'inici de la Guerra Civil espanyola. Durant dècades, s'han conservat al MNAC i per evitar el que ara està passant, la Generalitat va voler avançar-se al conflicte i va iniciar a època dels consellers Max Cahner i Joan Rigol les negociacions amb les monges per a la cessió de les obres.

Si les obres de Sixena haguessin estat en un dels museus de Madrid, el litigi no s'hauria produït

El tribunal ho ha considerat, a la pràctica, paper mullat, en dictar que la priora del monestir de Valldoreix on es van traslladar les monges de Sixena no tenia la representació del monestir d'Osca i, conseqüentment, el MNAC no és el titular de les obres, sinó el dipositari i, per tant, en procedeix la devolució al cenobi. Durant aquests anys que ha durat el litigi, no he trobat ni un conservador museístic que hagi abonat la tesi que el trasllat es podia fer sense cap problema, més enllà de l'opinió sobre el litigi. Encara més, he llegit o sentit moltíssimes opinions d'experts que han alertat dels riscos d'exposar les pintures a un mal irreversible si el trasllat s'acabava autoritzant, primer, i es duia a terme després. Estem, per tant, en un conflicte amb tres fronts molt diferents: la catalanofòbia en la denúncia i en la sentència, el deteriorament de les obres que hi pugui haver en el trasllat de Barcelona a Sixena i la pèrdua important d'un patrimoni cultural català.

El Govern de Salvador Illa ha demanat prudència i ha assenyalat que no farà res que pugui perjudicar les obres. Pot voler dir que estudiarà com trobar una escletxa legal per demorar el trasllat i, si pot, no arribar a executar-lo. Quatre presidents de la Generalitat abans que Salvador Illa han intentat esquivar la demanda judicial del govern de l'Aragó: Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Dos consellers de Cultura, Lluís Puig i Santi Vila, han tingut causes judicials obertes i la Fiscalia els ha arribat a demanar fins a dos anys de presó per incompliment de sentències d'altres instàncies judicials inferiors al Suprem. Sempre he defensat que, en aquest cas, l'actitud del govern de l'Aragó i del seu president era fruit d'un anticatalanisme primari. No tinc cap dubte que si haguessin estat en un dels museus de Madrid, el litigi no s'hauria produït, perquè no li hauria calgut un conflicte amb Catalunya per mirar de créixer políticament. Però Lambán va fer de l'anticatalanisme l'eix central de la seva política, fos Sixena o els Jocs Olímpics d'hivern. I li va funcionar.