Amb la discreció i el tremp que sol acompanyar sempre les seves paraules, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, acompanyat de representants de sis dècades de lluita per l'autodeterminació de Catalunya, ha cridat aquest diumenge els partits independentistes a no malbaratar el resultat històric del passat 14-F (51,7% de vots a favor de candidatures independentistes). Els ha instat a assumir la responsabilitat i actuar amb ambició d'estat. En fi, que es posin a treballar sense més dilació.

Les paraules de Cuixart, sobre el qual pesa una injusta condemna de nou anys de presó del Tribunal Suprem, arriben en una setmana que pot ser decisiva per conèixer cap a on s'orienten les negociacions del nou Govern català i en la qual hauríem de començar a saber si la via àmplia d'Esquerra Republicana realment té recorregut —des de Junts a la CUP passant pels comuns, una fórmula que els dos últims han descartat—, si, al contrari, opta per un govern netament independentista o si exploren acords alternatius amb els comuns com a únic soci de govern.

Tot això al mig d'una setmana de tensió als carrers amb una actuació policial dels Mossos d'Esquadra que ha donat escenes desproporcionades i negligents cap als manifestants. Les intolerables imatges de saquejos en algunes botigues del centre de Barcelona no han de servir de justificació per a les actuacions denunciables dels Mossos que hem pogut veure i que mereixen una mica més que una reflexió genèrica sobre el model de seguretat.

Tampoc no és acceptable el pols dels sindicats policials al poder polític com a representant de la sobirania popular. Els agradi o no, han de ser els polítics els que fixin les pautes d'actuació dels Mossos i no els Mossos els que fixin les pautes dels polítics. Pretendre delimitar el problema a llei i ordre és més propi dels temps passats que del present i no s'ha de perdre de vista que el detonant de les protestes són la llibertat d'expressió i la detenció i empresonament del raper Pablo Hasél.

No deixa de ser curiós com s'està produint, seqüència a seqüència, una repetició dels moviments que ja es van viure a Catalunya després de les municipals de fa dos anys i que van desembocar en la reelecció d'Ada Colau com a alcaldessa, amb els vots de Manuel Valls. Llavors el damnificat va ser ERC. Encara que Ernest Maragall havia guanyat les eleccions, sectors de l'establishment de la ciutat van fer el possible i l'impossible perquè no governés. Cosa que ara lamenten diàriament.

Aquest mateix influent sector s'està movent des del passat diumenge a la nit i només feia falta veure el titular de la informació publicada aquest diumenge a La Vanguardia per Manel Pérez per tenir la confirmació a diversos dies de rumors: La gran empresa demana a ERC un pacte de govern amb PSC i comuns. L'objectiu, que també és compartit per la Moncloa, és ben clar: impedir un Govern independentista. Ja té raó Cuixart: Responsabilitat i altura de mires.