Veient avui quina és la realitat partidista de l'independentisme i la seva fragilitat com un espai comú reivindicatiu costa de fer-se a la idea de com va poder ser possible dur a terme aquell referèndum de l'1 d'octubre, la mobilització cívica del 3 d'octubre davant la repressió policial i la contundent resposta política d'aquelles setmanes a un deep state que va fer de l'autoritarisme la seva única bandera. Però va succeir. No va ser un somni ni una quimera. Va ser la mobilització més important davant un estat autoritari que aquell dia va quedar en evidència davant del món sencer. Tots recordem coses d'aquella jornada històrica de la qual la ciutadania mai no ha dimitit i no deixa de reivindicar d'una manera molt majoritària la societat catalana. L'independentisme català va sortir malferit d'aquella desigual batalla perquè no tenia resposta davant la violència de l'Estat que primer va reprimir indiscriminadament i després, ja d'una manera selectiva, va procedir a laminar l'autogovern, processar els seus dirigents polítics i socials i va fer del terror la seva única política negociadora.

S'ha tornat a veure amb la inhabilitació del president Quim Torra per part del Tribunal Suprem per haver penjat una pancarta demanant la llibertat dels presos polítics. És el tercer president represaliat del procés i una manera d'enviar un missatge inequívoc: l'estat està disposat a arruïnar-te la vida si no vas per l'estret carril d'una autonomia retallada políticament i financerament. Els tres anys transcorreguts des de l'1-O del 2017 permeten tenir ja una certa perspectiva dels èxits assolits i també dels errors comesos. Amb una visió retrospectiva, ho he dit més d'una vegada i no em cansaré de repetir-ho, no puc compartir el pessimisme i l'autoflagel·lació exagerada que moltes vegades he vist o he notat. És una cosa molt pròpia dels catalans no fer servir un gran angular per tenir el quadre total de la situació, aquell que permet saber com estàs tu i com està el teu adversari.

Ésclar que l'independentisme té les seves divisions, els seus problemes i les seves estratègies necessitades d'amplis acords per continuar avançant. Però l'Estat espanyol ha col·lapsat amb un cap de l'Estat alineat amb la dreta i fent un pols al govern, una justícia que s'ha fet amb un poder desconegut en règims democràtics, un rei emèrit fugit a l'estranger i embolicat en casos de corrupció, una crisi territorial amb Catalunya volent abandonar Espanya, un debat obert entre monarquia o república al qual cal sumar la gestió pèssima de la crisi del Covid-19 i la crisi econòmica que deixa a Espanya com el país amb la caiguda més gran del PIB prevista el 2020 i 2021. Hi ha motius, per tant, per no donar la batalla per perduda i continuar pensant que una Catalunya independent no és un projecte desencaminat per més que el relat oficial imposat des dels mitjans de Madrid i submisament acceptat per alguns rotatius locals digui el contrari. La partida no ha acabat per més que l'hagin donat diverses vegades per finalitzada. Si no es produeix un terratrèmol polític l'independentisme tornarà a ser majoritari al Parlament, superarà els resultats de 2017 i és probable que obtingui per primera vegada el 50% dels vots. Una cosa que seria una fita i donaria una empenta molt important al moviment.

Nosaltres des d'El Nacional.cat volem ser la veu d'aquesta àmplia majoria de la societat catalana que lluita per no ser silenciada, que no es rendeix davant les dificultats i que confia en la vitalitat del país, que com un jonc es doblega però sempre segueix dempeus. Ho vam dir quan sortim el març del 2016: s'entreveia la crisi de la premsa de paper que ara s'ha fet gegant i ha deixat els mitjans considerats antany de referència a mercè de les necessitats de les grans empreses i de les administracions. Per això la informació està avui més en risc que mai. Ara fa un any, vam engegar el club d'El Nacional amb el triple objectiu d'aprofundir en la relació amb els nostres lectors, reforçar el seu nivell de pertinença i el seu suport al periodisme que practiquem i crear una comunitat de partidaris del diari i de la seva línia editorial. Un any després continuem necessitant més que mai que cada vegada la família d'El Nacional sigui més i més nombrosa i expressi aquesta complicitat donant-se d'alta al Club El Nacional. Perquè aquest és l'únic camí per garantir la independència del diari davant del tsunami sobre el sector publicitari i la caiguda d'ingressos que s'està produint.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat