Com que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han acceptat després de les eleccions municipals que, en general, pactar amb el PSC ajuntaments i diputacions té més avantatges que posar-se d'acord entre ells, l'espai independentista assisteix, entre atònit i preocupat, a un degoteig permanent d'acords que dista molt de traduir en fets aquell discurs bonista que deia que prioritzarien els pactes entre les respectives formacions. Com passa sempre, esclaten els retrets i Junts culpa Esquerra mentre Esquerra responsabilitza Junts. Mal negoci posar-se en una disputa tan caïnita, però, segurament, és pitjor no facilitar al lector la millor informació possible.

Anem, en conseqüència, als trossos grans del pastís, que són preferentment, ara com ara, les diputacions de Tarragona i de Lleida i alguns municipis vinculats a aquest acord com són Reus i Tortosa i, potser, alguns altres que anirem coneixent. Ambdues corporacions provincials les presidirà Esquerra després d'un acord amb el PSC en el primer cas i el mateix a Lleida, encara que aquí s'hi ha sumat un diputat provincial del PDeCAT. Junts s'ha quedat fora per errors propis ja que en les dates anteriors al 28 de maig havia avançat bastant amb els socialistes en els acords de Tarragona. Què ha passat, llavors? Molt simple: a la direcció de Junts li va agafar vertigen davant de la celeritat amb què les seves agrupacions locals i els seus quadres intermedis tancaven acords amb els socialistes i va voler alentir aquests pactes i explorar el marge per arribar a acords amb Esquerra. Uns diuen que la intenció era una negociació seriosa i d'altres que simplement es volia guanyar temps.

La suspensió de les converses amb el PSC es va fer de manera unilateral, o almenys, sense consens, i els socialistes, davant del temor de perdre places estratègiques, entre elles, Reus, van canviar de parella de ball i van tancar un acord bastant global amb els republicans. Així, Junts va perdre primer la Diputació de Tarragona —que ja tenia presidenciable, Joaquim Calatayud, diputat i alcalde de les Borges del Camp des del 2007— i es va quedar fora de l'acord a Reus entre PSC, ERC i Ara Reus. Per als socialistes era exactament el mateix pactar amb els republicans o els juntaires, ja que ambdós tenen cinc regidors, amb la qual cosa el canvi de parella de ball va ser relativament fàcil. Tan fàcil com tancar l'acord amb Junts si els dirigents d'aquest partit no haguessin tingut una sobtada tremolor per la rapidesa amb què es produïen els acords amb el PSC.

De resultes de l'acord a la Diputació de Tarragona s'han derivat per a Junts altres conseqüències, moltes d'elles negatives. A Tortosa, on els faltava només un regidor per a la majoria absoluta, s'han posat tots d'acord perquè Meritxell Roigé no continuï en el càrrec que ocupava des del 2018. O també la presidència de la Diputació de Lleida, que havia de recaure en l'exconsellera Violant Cervera i ara retindrà Esquerra Republicana. En fi, a hores d'ara, acusar-se els uns i els altres entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya pels pactes municipals és un exercici estèril. Cada un d'ells ha anat pel seu compte a les negociacions per provar d'aconseguir la quota més gran de poder possible, sabent que en els propers anys seran rivals més que aliats.

Dit això, cadascun pot explicar la història com més li interessi i mirar de convèncer els seus que la culpa és del seu rival. Però el PSC, al qual tant li era un com l'altre, ha guanyat la majoria dels duels i entre els grans només ha perdut el de Girona, on va ser primera força. Barcelona té una dinàmica pròpia per ser la capital del país i els pactes els porta directament Xavier Trias, que ara ja sap que el ple d'investidura serà dissabte una vegada Vox ha baixat dels recursos que havia anat presentant davant de la Junta Electoral. A menys de 72 hores d'aquest ple, cap dels moviments de Collboni i Colau per impedir que s'alci amb la vara de comandament han arrelat: ni ERC, ni PP, ni Vox.