Aquest dijous, la reina Isabel II ha donat una nova lliçó de per què la seva popularitat entre els britànics se situa en un 72% i més d'un 80% creu que fa una bona feina com a monarca després de 70 llargs anys de regnat i d'haver transitat per guerres mundials, catorze primers ministres, l'accident mortal de Lady Di ―potser el seu realment annus horribilis―, la mort del seu marit Felip d'Edimburg i nombrosos escàndols de diferent índole en la monarquia britànica. Sense tremolar-li el pols, ha enviat el seu fill Andreu, de 61 anys, al fons de les tenebres per l'escàndol de presumptes abusos sexuals a una menor i ho ha fet immediatament després de saber que se li obriria judici oral. Així ho ha decidit i ha anunciat, a través d'un escarit però contundent comunicat del palau de Buckingham, que li retira els honors militars i patronatges reals que ostentava com a tercer fill que és i novè en la línia de successió.

Si les monarquies són anacròniques, que ho són, només poden guanyar-se l'afecte de la ciutadania amb responsabilitat i sabent en cada moment quines són les exigències dels nous temps. Encapçalant, no sent un obstacle: aquest és el sentiment generalitzat de la població, que ha de ser tractada amb la maduresa que realment té. Tampoc no fent veure que es fa una cosa i el que realment s'acaba fent és la contrària. Isabel II va saber llegir molt bé la crisi que li va suposar la seva fredor institucional quan va morir Diana de Gal·les aquell agost de 1997 i li va costar molts punts en la seva popularitat i molt temps remuntar la davallada. Des d'aleshores, els seus errors han estat inexistents i la seva sensibilitat l'encertada.

És lògic que quan es mira l'actuació de la monarquia anglesa s'observi, des d'aquí, en contraposició al que és la Corona espanyola, el descrèdit que pateix, els casos de corrupció, l'exili als Emirats Àrabs Units a tot luxe en què s'ha instal·lat Joan Carles I i la protecció que té de tot el deep state en casos que són enormement greus i que la justícia espanyola ha anat cobrint a mesura que s'anaven coneixent. Tot això, a més, amb l'aval dels partits del règim del 78, convertits des de la dreta a l'esquerra en un autèntic fortí inexpugnable malgrat el descrèdit de la monarquia. El nivell de popularitat de la institució és tan baix que fa anys que el CIS ―el Centre d'Investigacions Sociològiques, l'organisme oficial de mostres demoscòpiques de l'Estat― va decidir retirar qualsevol pregunta sobre la Corona per estalviar-se problemes majors.

No és aquesta l'única diferència entre ambdues monarquies i institucions dels respectius estats. Fa poc, 150 militars retirats van enviar un escrit a Isabel II demanant que retiressin els càrrecs honorífics al príncep Andreu per considerar que no podia continuar ocupant-los ja que no n'era digne. A Espanya, el que succeeix és just el contrari: els militars retirats, si fan alguna cosa, és enviar una carta a Felip VI que assumeix el discurs de Vox, com la que li van remetre el novembre del 2020 i que en cap moment no va desautoritzar. No són mers detalls: és cintura política per entendre el paper de la Corona i el que és regnar.

En el cas de Catalunya, continua sent molt present l'arenga televisiva del 3 d'octubre del 2017, que va suposar al monarca un allunyament irreversible de la societat catalana després de la violència policial de l'1 d'octubre. La fredor amb què va afrontar Isabel II una possible pèrdua d'una part del territori britànic com Escòcia al referèndum del 2014 té molt poc a veure amb l'actitud del rei espanyol arengant els que reprimien el dret al vot i van deixar més de mil ferits als carrers catalans. Per això, una té als carrers del seu país el reconeixement de la gent i l'altre no pot visitar Catalunya si no és envoltat d'un fort dispositiu policial.