La decisió d'Esquerra Republicana de situar Oriol Junqueras, el seu president, i des de fa 490 dies a presó provisional, primer a Estremera, després a Lledoners i ara en Soto del Real, a la primera posició de les llistes en totes les eleccions que se celebrin per denunciar la repressió de l'Estat espanyol és una mesura intel·ligent. Impensable en una situació política normal però perfectament comprensible en l'excepcionalitat política actual de persecució de l'independentisme català i amb un judici com el que s'està celebrant al Tribunal Suprem i pel qual la fiscalia li demana 25 anys de presó. La candidatura de Junqueras dona de nou oxigen a ERC en unes eleccions tan difícils com les espanyoles, sobretot després que l'enquesta del CIS hagi pronosticat un creixement important del PSC fins a assolir el primer lloc a Catalunya havent-hi aparentment blanquejat de cop el seu paper en l'aprovació del 155 i la supressió de les institucions catalanes.

Junqueras vol, òbviament, revertir aquesta imatge del PSC i situar el debat polític entre els que van dur a terme el 155 i els que són a la presó per una decisió clarament injusta de l'estat espanyol. No serà l'únic pres polític que encapçalarà una llista d'un partit polític ja que es dona per fet que en l'espai de Junts per Catalunya, la Crida i el PDeCAT, almenys Jordi Sànchez, també a la presó des de fa 507 dies, serà el primer candidat de la llista que s'acabi presentant al Congrés dels Diputats i que necessàriament ha de ser de renovació respecte a la vella Convergència. Amb cares noves a les primeres posicions com la ja diputada a Madrid Míriam Nogueras i Eduard Pujol, el portaveu de JxCat al Parlament.

Encara que la decisió de Junqueras és intel·ligent -guarda alguna similitud amb la de Josep-Lluís Carod-Rovira quan va encapçalar la candidatura d'ERC després que se sabés que s'havia reunit amb ETA i Pasqual Maragall el fes fora del Govern, i que va donar un gran rèdit polític als republicans- no està exempta de riscos. Sobretot, perquè no seran unes eleccions fàcils. Durant molt temps, ERC veia les espanyoles com una oportunitat de desbancar els comuns, que en les dues últimes eleccions havien aconseguit la primera posició. Així era fins que va entrar el CIS en campanya fa unes setmanes. Els comuns s'enfonsaven i el PSC recollia vots de totes les formacions amb un eslògan tan potent com que només un govern del PSOE a Espanya podia parar un altre govern de la dreta amb Vox entre aquesta majoria. En aquest context, el PSC sumava vots dels comuns, que s'estan dessagnant, electoralment parlant, de descontents de Cs pel salt a la dreta dura del partit del Rivera, però també de l'independentisme, desconcertat per tot el que fan i no fan els seus partits.

Amb Junqueras, Esquerra posa tota la carn a la graella en la confiança que l'operació política li sortirà bé i serà també un impuls per a les següents eleccions, les de maig, municipals i europees. Ara, en un marc polític tan travat com l'actual a Catalunya cal veure com reacciona Carles Puigdemont i on queda la batalla política entre els dos socis del Govern. També què fa la CUP, si s'acaba presentant o no a les eleccions espanyoles sota les seves sigles o amb una fórmula diferent. En qualsevol cas, és interessant que l'independentisme no doni la batalla de les espanyoles per perdudes en un moment en què se'ls havien començat a posar costerudes.