La manera en què el govern de Pedro Sánchez està jugant amb l'indult als presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem a més d'un centenar d'anys de reclusió, és una absoluta canallada només a l'altura d'un polític que ha fet de l'incompliment permanent de tots els seus acords la guia per avançar en l'esfera pública. El fet que l'indult sigui una gràcia del govern de torn no li dona dret a embolicar permanentment amb aquesta qüestió i posar-la enmig del debat polític com un esquer quan li interessa i retirar-la quan ja no ho necessita. A la seva frivolitat permanent se li suma un grau de crueltat que convindria no oblidar, sobretot perquè si com recorda Podemos al PSOE després de l'incompliment a regular el preu dels lloguers, els acords es compleixen, què no es podria dir de l'estira-i-arronsa amb els indults. L'independentisme faria bé de posar com una exigència irrenunciable l'amnistia i condicionar la legislatura a Madrid en el que seria també una manera d'interpretar els resultats de passat 14 de febrer. Entre altres coses, perquè si Sánchez vol aprofitar la debilitat de la resta de partits espanyols per dissoldre les Corts i convocar noves eleccions, la capacitat per condicionar la legislatura hagi tingut sentit.

Si durant la campanya catalana es van afanyar a recuperar la partitura dels indults, com ja havien fet prèviament en la negociació intensa dels pressupostos generals de l'Estat, no han tardat ni una setmana a tirar aigua al vi des de la Moncloa i posar-los en quarantena. La nova agenda és modificar el delicte de sedició i, en tot cas, després de l'estiu obrir la carpeta dels indults. No era aquest l'esquema quan els socialistes demanaven el vot per al 14-F, ni quan parlaven de reconciliació, ni quan enviaven els seus portaveus habituals a advertir que molt de compte amb el resultat electoral, ja que podia posar en risc la feina feta perquè els indults arribessin a bon port. No era més que un esquer que es va repetint i repetint, com va passar amb la taula de diàleg, que es va limitar a una foto i d'aquesta instantània els socialistes en van viure un any.

Acostumats a l'engany permanent, els últims a patir-lo han estat els seus socis de Podemos, que s'han trobat de la nit al dia que la seva bandera sobre la limitació dels lloguers dels pisos quedava en paper mullat per boca del ministre José Luis Ábalos, que ha apostat per incentius fiscals en la futura llei d'habitatge. Veurem si Ábalos rectifica o no, encara que el número tres del PSOE no es llança a una piscina així si no hi ha aigua, mentre Podemos li recorda diàriament que no hi ha excuses per saltar-se el que al seu dia va ser un dels temes estrella de l'acord de govern amb el PSOE. El ministre s'escapoleix del compromís afirmant que l'habitatge és un dret, però també un bé de mercat.

I mentrestant PSOE i PP, que sembla que no es parlen, estan a punt de tancar un acord per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que designa els jutges. En això sí que sembla que es posen d'acord i fins i tot Sánchez en deixa fora Pablo Iglesias. Deu ser perquè amb les coses de menjar no s'hi juga i una cosa és ser al govern i una altra accedir a llocs de poder dels de debò. Que tot això passi, a més, en l'aniversari del 23 de febrer hauria de servir de recordatori de com aquell dia tot va quedar molt més lligat del que a alguns ens semblava en aquell moment. I l'Estat es va blindar definitivament perquè els canvis fossin a partir d'aquell moment cosmètics i es tanqués amb pany i clau el mapa autonòmic.