Després de totes les discussions que hi ha hagut sobre quin seria el perfil de nou govern de Pedro Sánchez, el principal tret del flamant Executiu espanyol és la continuïtat. Així, segueixen al capdavant els responsables de les àrees més importants del govern: Nadia Calviño (vicepresidenta econòmica), María Jesús Montero (vicepresidenta d'Hisenda), Félix Bolaños (Presidència, afegeix Justícia), Margarita Robles (Defensa), José Manuel Albares (Exteriors) i Fernando Grande-Marlaska (Interior). Fins i tot aquest últim, embolicat en nombroses polèmiques i amb la policia i la Guàrdia Civil clarament en contra seu, continua contra tot pronòstic.

Sánchez envia dos missatges diferents: premia el seu nucli dur en un moment en què es disposa a afrontar el que serà el període més difícil de la seva estada a la Moncloa i, en segon lloc, resisteix pressions de diferents col·lectius, també de l'interior del PSOE, posant fi a càbales de qualsevol tipus que hi poguessin haver. Encara que aquest primer cercle continua al seu lloc, és obvi que també hi ha hagut algun premi encara que sigui enverinat: el totpoderós Bolaños bregarà, com a titular també de Justícia, amb la llei d'amnistia, on es concentrarà, com s'està veient, la pugna amb la dreta, enmig d'una tensió política, mediàtica i ciutadana amb pocs precedents.

La segona característica del govern Sánchez és la continuïtat de la quota catalana. Encara que, a primera vista, pot semblar que el PSC té menys pes en perdre un ministre, aquesta és una lectura massa superficial. En l'esquema dels socialistes catalans hi havia tres objectius en aquesta negociació. El primer, evitar que, fruit dels acords, Jaume Collboni acabés perdent l'alcaldia de Barcelona. Això era molt difícil, però no impossible, ja que els pactes de vegades comporten una derivada amarga. Però no ha passat i fins i tot Junts, i de manera especial Xavier Trias, sempre s'ha oposat que Barcelona fos moneda de canvi.

Encara que pot semblar que el PSC té menys pes al govern Sánchez, aquesta és una lectura massa superficial

Per al PSC també era important que el seu primer secretari conservés intactes les possibilitats de guanyar les eleccions catalanes previstes per al febrer del 2025 si no s'avancen. Que el relat polític de l'acord amb Junts i Esquerra sigui el de la "reconciliació" i una menor tensió política a Catalunya. Arguments tots dos que ajuden Salvador Illa a posicionar-se en l'espai central, com s'observa a les enquestes del CEO i en les passades eleccions municipals i espanyoles.

Hi havia un últim objectiu: no tenir un ministeri que el llastés electoralment i aquest era el de Transports i Mobilitat Sostenible, que fins ara ocupava Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà. Amb el traspàs de Rodalies acordat amb Esquerra, era una veritable patata calenta per al PSC, que seria sotmès, inevitablement, a un encreuament de discussions que seran complexes i de futur incert. Millor, per a això, un val·lisoletà bregat en mil batalles com Óscar Puente, que deixarà els socialistes catalans a cobert.

A canvi, obté Indústria, un ministeri amable, que ocuparà l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu i que servirà a Illa per reforçar les seves relacions amb les empreses catalanes i fer de pont a Madrid, una cosa sempre molt preuada per al sector empresarial, i que Illa ha prioritzat sempre: només cal veure el pes de catalans en empreses públiques o participades per l'Estat. En aquest context, perdre Cultura i Esports, el ministeri que ocupava Miquel Iceta, no era tampoc cap problema, ja que el ministeri, que a més perdia Esports, ha donat aquests anys poc llustre al partit.

L'última notícia, no per esperada menys cridanera, és la sortida de Podemos del govern espanyol. Un moviment arriscat, ja que la formació morada, amb cinc diputats, pot ser un factor afegit d'inestabilitat a la ja de per si molt complicada legislatura. La vicepresidenta Yolanda Díaz se'n surt tant en l'aspecte polític com, sens dubte, també personal. Ningú no competirà des de l'espai de l'esquerra alternativa amb ella i Sumar és l'únic referent. Veurem si és pa per avui i fam per a demà, com es pot fàcilment pronosticar, o, al contrari, la manera de posar punt final definitivament a Podemos i el que va suposar la seva irrupció en la vida política espanyola.