Quan aquest diumenge l'Ajuntament de Barcelona recomanava, a través dels mitjans de difusió de notícies al seu abast, als usuaris del túnel de la plaça de Glòries que no l'utilitzessin entre les 7.30 i les 9.30 per evitar el pitjor, era fàcil presagiar el que succeiria aquest dilluns: cues quilomètriques, molts nervis dels conductors per la possibilitat d'arribar tard al seu lloc de treball i caos enorme. En definitiva, importants molèsties per a tots aquells que vinguessin a la capital catalana en direcció Llobregat. És evident que un ha de formular-se una pregunta elemental: és justificable una obra de l'envergadura que suposa el túnel de Glòries, la construcció del qual s'ha demorat durant set anys i ha costat a l'erari públic centenars de milions, perquè la mobilitat amb cotxe per aquesta zona sigui pitjor que abans?

Sabem tots que Glòries no és precisament un espai fàcil, que s'han fet en les últimes dècades nombrosos intents per millorar-hi la circulació i cap no ha donat el resultat adequat. Però això no ha de ser una excusa per a un nyap com aquest, que entrarà als annals d'un equip polític governant la ciutat amb una gran ineptitud. Fa set anys que és al capdavant de la ciutat, amb alguna petita oscil·lació, el duopoli Ada Colau-Jaume Collboni, perquè aquí no hi ha una única formació al capdavant de l'equip de govern, sinó que des de l'inici del mandat estan en un tripijoc fraternal BComú i el PSC, encara que els segons procuren sortir només a les fotos que els interessen ―Jocs d'Hivern i Copa Amèrica― i carregar sobre l'esquena de l'alcaldessa aquelles en les quals prefereixen no figurar. Set anys és un període més que suficient per poder dir contundentment que la de Colau i Collboni no ha estat una aliança puntual.

No hi ha ciutat important en què la mobilitat sigui una cosa fàcil o senzilla. Passa a les principals capitals europees, on és, sens dubte, un dels reptes més importants que tenen els equips de govern municipal. A l'exalcalde Jordi Hereu la falta de perspectiva sobre el tramvia per la Diagonal i el moment per proposar-lo li va costar en les eleccions del 2011 el càrrec que havien ocupat ininterrompudament els socialistes des de 1979. Es va produir un desacord important entre les necessitats de la gent, un projecte que no era madur i el nyap de la consulta de la Diagonal, en la qual gairebé el 80% dels participants va votar en contra de tocar l'avinguda més important de la ciutat. La popularitat d'Hereu va caure al 4,1, percentatge molt similar al que ara té Colau, amb el 4,2. És un suspens clar i les dues notes són de les pitjors que ha tingut un alcalde de Barcelona. Curiosament, la nota que té Ernest Maragall és la que tenia Xavier Trias abans d'arribar a l'alcaldia.

Fa temps que Colau és al període de descompte al capdavant de l'Ajuntament i tot sembla indicar que els ressorts que va tenir de l'establishment per barrar el pas al republicà Maragall el 2019 no els tindrà ara. A l'Upper Diagonal, que es va mobilitzar per impedir que l'independentista Maragall arribés a l'alcaldia, no és vist avui com un problema pels sectors que el preferirien abans que Colau. Òbviament, millor un PSC amb Salvador Illa al capdavant o amb Collboni, però l'operació Manuel Valls, que es repetirà el 2023 en format Sandro Rosell o Santi Vila, no serà per consolidar l'alcaldessa dels comuns, sinó per donar suport a una alternativa si és possible no independentista. El joc és el mateix de sempre i els finançadors, amb alguna excepció d'algun jugador nou amb prou talonari, persegueixen els mateixos objectius.