Bascos i gallecs aniran a eleccions el proper 5 d'abril una vegada els seus respectius presidents, Iñigo Urkullu i Alberto Núñez Feijóo, han decidit donar per acabada la legislatura precipitadament per fugir del calendari electoral català i que el debat sobre l'independentisme o el referèndum no contamini les seves respectives campanyes.

Ambdós mandataris convoquen a les urnes en una situació que els permet comptar amb serioses opcions per a un nou mandat, molt més, és clar, el candidat del PNB que el del Partit Popular. En el cas del lehendakari Urkullu ningú no dubta que els nacionalistes bascos seran primera força política i que retindran el govern, arribat el cas, amb el Partit Socialista d'Euskadi, ja que els vots del PNB són imprescindibles per a qualsevol majoria parlamentària possible al Congrés dels Diputats per a Pedro Sánchez.

A diferència de Catalunya, on hi ha un govern independentista integrat per JxCat i ERC, a Euskadi l'opció del PNB mai no ha estat EH Bildu i això que el nombre d'escons és molt superior al que dona la suma del PNB i PSE. Res no apunta que en aquesta ocasió sigui diferent, encara que les enquestes atorguen fins a 50 escons dels 75 a una hipotètica aliança entre els partits independentistes bascos i la possibilitat de comptar amb dos terços de la Cambra per a qualsevol reforma, una circumstància que mai no s'ha produït. Serà interessant també veure si l'electorat basc continua practicant la política de contenció a Ciutadans i Vox que fins ara ha deixat aquestes forces sense representació institucional ni al Parlament de Vitòria, ni en cap dels 251 municipis. En qualsevol cas, el joc sembla dat i beneït al País Basc i només un terratrèmol polític que fins ara cap dels sondejos no ha detectat mouria el tauler.

El cas gallec té unes connotacions diferents ja que Núñez Feijóo té moltes possibilitats de perdre el govern si no reté la majoria absoluta. El 2016 va obtenir 42 escons de 75 i les enquestes li atorguen ara entre 37 i 38 parlamentaris, estant la majoria absoluta en 38. La campanya de Feijóo, un dels últims barons del PP juntament amb president andalús, Juanma Moreno, consistirà a posar el focus en l'acord de Pedro Sánchez amb Podemos i el suport parlamentari de l'independentisme català. Una estratègia de manual per als conservadors: els comunistes i els independentistes trencant Espanya i Galícia com a únic baluard per impedir que això pugui arribar a consumar-se. És obvi que està molt allunyat de la realitat però el PP ja ha demostrat que aquesta estratègia a Galícia li funciona sempre ja que excepte en períodes molt curts sempre ha retingut la Xunta davant els socialistes.

Feijóo haurà de resoldre una incògnita sobre la qual no es posen d'acord els instituts demoscòpics: l'oferta de Ciutadans i d'Inés Arrimadas per a una aliança electoral. L'elecció no és gens senzilla ja que els vots de la formació taronja en aquesta hipotètica suma podrien suposar pagar un peatge massa alt pel que fa a llocs a les candidatures i, a més, un efecte contrari, ja que hi podria haver votants del PP que no ho entenguessin. Es dona la circumstància que els populars a Galícia són més al centre que el partit d'Arrimadas.