Catalunya celebra aquest dimecres la Diada Nacional, una data que fa molt pocs anys estava marcada al calendari amb un cridaner color vermell i era emblemàtica per al moviment independentista per les multitudinàries mobilitzacions de la societat catalana durant gairebé una dècada. Aquella Catalunya en ebullició per aconseguir la independència cada vegada és més lluny i avui els debats polítics són d'altres, les majories polítiques també i un president socialista ocupa el Palau de la Generalitat. És un senyal inequívoc que les coses han canviat, encara que dir-ho així sigui un glop amarg per a molts independentistes. Les eleccions catalanes de maig del 2024 van evidenciar una cosa incontestable: l'independentisme havia deixat de ser majoritari al Parlament, la suma de diputats quedava per sota de la majoria absoluta i s'obria una etapa en què cada una de les tres formacions que sustentava el bloc, i de manera molt especial Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, anirien definitivament a la seva.

I som en aquell moment: un 11 de Setembre que, segurament, l'independentisme desitja que passi ràpid perquè es vegin el menys possible les costures de la divisió, un plat de mala digestió per al moviment, sempre molt crític amb el desmembrament per interessos partidistes. Encara que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, com a principals organitzadors dels actes de la Diada i de la manifestació —també hi són l'AMI, el Consell de la República Catalana i la Intersindical— han tractat aquests dies de mantenir viu l'esperit d'antany, és evident que el moment actual no té res a veure i que el seu objectiu és molt més modest: mostrar a la societat catalana que, malgrat la desmobilització i el desencant, els motius per defensar un estat propi continuen intactes. La descentralització de les manifestacions, que enguany se celebraran a Barcelona, Girona i Tortosa, té molt a veure amb facilitar les coses a la gent escollint un lloc central com la capital catalana i dos dels extrems del país.

Amb més o menys desànim, la Diada no ha de perdre aquesta mirada reivindicativa que continua sent més necessària que mai

L'elecció del lema de manifestació de la Diada pretén ser un cant a l'esperança: "Més motius que mai". D'alguna manera, recorda que el conflicte polític continua sent molt present i, a més, que la voluntat de persecució segueix molt present i l'exemple més clar és la inaplicació de la llei d'Amnistia per part de l'alta magistratura espanyola. Els quatre eixos del malestar persisteixen: una nació clarament en risc; una llengua lligada de mans política i judicialment, amb enormes dificultats per poder guanyar múscul i assegurar no només la seva supervivència sinó el coneixement i que l'oficialitat del català no sigui una frase buida. També un finançament conforme amb les necessitats del país i l'aportació catalana al PIB espanyol, que passa inevitablement amb l'assumpció que l'espoli fiscal no pot continuar ja que asfixia l'economia catalana i el benestar dels seus ciutadans. I unes infraestructures dignes d'aquest nom i no el que hi ha avui dia, fruit de la desatenció del govern espanyol. Cap d'aquestes quatre carpetes no es pot dir amb contundència que avui està millor que fa una dècada i tampoc que puguin reprendre el vol a mitjà termini fins a deixar de ser un problema quotidià.

Amb més o menys desànim, amb massa divisió i amb falta d'objectius unitaris, la Diada no ha de perdre aquesta mirada reivindicativa que continua sent més necessària que mai. No hi ha cap altre dia al calendari millor per reclamar el que li correspon a Catalunya que la Diada Nacional. L'11 de setembre no és Sant Jordi. Aquest mateix dimecres, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha tornat a deixar clar per què continua sent necessari reivindicar la llengua i la nació en anul·lar bona part del decret que blindava el català a l'escola. Què sabran els jutges de la immersió lingüística!

Però això tant és. Tot és una batalla política emmascarada d'un vernís que pretén que el català sigui una llengua de segona, inferior al castellà. Cal defensar la llengua sense matisos perquè està en joc la columna vertebral de la nació. Una última dada no menor: en les pitjors circumstàncies, instal·lats en un desànim innegable, el suport a la independència encara es manté en el 40%, segons el CEO. I va créixer a l'últim baròmetre de juliol respecte a l'anterior.