Una cosa molt grossa deu estar passant entre les bambolines socialistes quan un dels seus presidents de comunitat autònoma, l'aragonès Javier Lambán, ha disparat contra Pedro Sánchez amb una agressivitat més pròpia d'un adversari polític que d'un dels seus barons del partit. Ha dit Lambán que està en contra del pla de desescalada aprovat pel govern espanyol, que farà tot el possible per canviar-lo i que "salvar vides està molt per davant de salvar políticament Pedro Sánchez".

Ja no es tracta que el desconfinament del govern espanyol hagi estat unilateral -no ha estat consensuat amb ningú-, improvisat -es va haver d'allargar un Consell de Ministres per assolir un mínim acord- i políticament pervers -tot ell traspua un perillós neocentralisme sota un comandament únic-, sinó que la política espanyola ha girat contra Sánchez. Primer els adversaris i ara els seus. Madrid, tan acostumada a conspirar contra qui sigui, veu el president més dèbil que mai i amb les aliances parlamentàries que el van portar a la Moncloa esfilagarsades pel front basc i el català. Esclar que es poden recosir a temps que el govern espanyol salvi la pròrroga de l'estat d'alarma però l'Executiu haurà de rectificar i els aliats assumir que pugen al Titanic quan l'orquestra ja ha començat a tocar.

No tinc cap bona opinió de Lambán, que em sembla un polític mediocre i recorda molt Ibarra, Bono o Chaves, socialistes il·lustres que s'obrien pas a costa de declaracions sempre pujades de to i amb els catalans com a únics destinataris. Un testimoni que més recentment ha recollit Josep Borrell. Però Lambán moltes vegades dispara per compte d'altri, com el castellanomanxec García Page. Aquesta sonora plantofada al seu cap només es clava quan tens molt descomptat que el teu futur polític ja no passa per ell i que, encara que Sánchez ha demostrat que té set vides, igual és que les ha consumit totes. Lambán pot estar parlant per boca de Felipe González, a qui últimament ha defensat com ja només fa el PP.

Amb la crisi de salut i l'econòmica plenament instal·lades a la societat espanyola, Sánchez té un nou front. El dels seus. Com diu el refrany castellà, Dios mío, cuídame de mis amigos, que de mis enemigos me cuido yo.