En els mesos que van seguir les eleccions generals fallides de maig de l'any passat i que, finalment, van haver de repetir-se al desembre, el guanyador dels comicis i candidat a la reelecció va consolidar una frase entre els seus col·laboradors que aquests dies torna amb força: "Necessito una majoria d'investidura; governar és una altra cosa, ja que a diferència del que li va succeir Mariano no hi haurà una majoria parlamentària per guanyar una moció de censura." Cap dels tres partits que podien facilitar-li de franc la investidura -PP, Ciutadans i Podemos- estaven disposats a fer-ho i així la legislatura non nata va naufragar en uns quants mesos.
Una majoria d'investidura. Aquesta era i continua sent la clau. Pedro Sánchez té un govern amb Podemos que li importa el just, molt perquè no hi té alternativa i bastant menys si la tingués. I en el Parlament, què dir? Aconsegueix la investidura amb l'abstenció d'Esquerra i Bildu i el compromís escrit -2 de gener- amb la formació d'Oriol Junqueras de "crear una taula de diàleg, negociació i acord entre Governs per a la resolució del conflicte polític" i "superar la judicialització conflicte". Una mica més de dos mesos després -14 de març- decreta l'estat d'alarma i aprofita per armar un comandament únic i fulminar les autonomies. No hi ha hagut cap altre poder que el seu, ha jugat al ratolí i el gat amb les pròrrogues de l'estat d'alarma, canviant d'aliats sense immutar-se amb tal de pagar el peatge més barat. Fa quinze dias es va abraçar a Ciutadans per primera vegada i ara ho ha tornat a fer.
Els vots ja li surten però segueixen obertes les negociacions amb ERC i Bildu amb l'objectiu des de Moncloa de reduir el bloc del no. Abans del sí de Arrimadas, l'aroma era d'un retorn a la majoria de la investidura de Sánchez. Ara, després que Arrimadas hagi assegurat que l'acord amb el PSOE inclou la paralització de la taula de diàleg entre governs, -una cosa que l'executiu de Sánchez nega- és una mica menys segur. Sobretot, perquè la credibilitat de Sánchez cotitza a la zona baixa del suspens.
Però a diferència del cantant porto-riqueny Ozuna i la tornada de la seva enganxosa cançó Baila balla, balla, que l'artista dedica a una noia que ha tingut un desengany amorós i a qui ell anima a divertir-se, mentre li repeteix Baila, baila baila/ Ponle música, pa' que esto no pare aquí, a la vella política de Sánchez, només balla ell. Les seves parelles polítiques -estables, provisionals o simplement puntuals- estan sempre en risc. Em recorda aquella frase que repeteix Jordi Basté quan fa actes públics fora de l'estudi de Rac1: primer que arriba, primer que seu. I és que amb Sánchez només ell té cadira fixa. Els altres són sempre rotatoris.
MAPA | Els contagis de coronavirus a Catalunya per municipis i barris
MAPES | L'impacte del coronavirus a Catalunya per regions sanitàries
🔴 Segueix ElNacional a Telegram