Des de divendres passat i fins a l'1 d'agost, el president de la Generalitat, Salvador Illa, fa un viatge oficial a la Xina, el segon en pocs mesos al continent asiàtic després del que va fer el mes de maig passat al Japó i Corea. Ho fa acompanyat de diversos consellers del seu Govern i mantindrà aquests dies diferents entrevistes polítiques amb representants del Partit Comunista Xinès, així com visitarà fàbriques catalanes instal·lades a Pequín o Shanghai, les dues ciutats que visitarà, i empreses xineses que ja tenen instal·lacions a Catalunya o que puguin tenir-les en el futur. Des del primer viatge d'un president de la Generalitat en l'època moderna, el de Jordi Pujol al Vaticà, el gener de 1981, per a una audiència amb Joan Pau II, i una visita al Quirinal al llavors president de la República Italiana, Sandro Pertini, les sortides a l'estranger d'un president català sempre han estat per un motiu o un altre al radar de la política espanyola.

Aquest cas no podia ser una excepció i el Partit Popular de Catalunya s'ha expressat indignat per l'anunci que la Generalitat obriria una nova delegació de la Generalitat a la Xina, que complementaria les d'ACCIÓ a Shanghai, Pequín i Hong Kong de tall més empresarial, una altra oficina de l'Agència Catalana de Turisme, una delegació al Japó per a les qüestions més institucionals i una oficina a Corea. Tot això li sembla malament al PP, no al d'ara, sinó a l'Aliança Popular dels anys 80 i més tard al PP de José María Aznar. "Són ambaixades independentistes!", deien, i quaranta anys després continuen sense canviar el disc i amb la mateixa matraca.

Als viatges d'un president de la Generalitat a l'estranger, la part econòmica ha anat acompanyada d'un embolcall polític important

Serà, en part, perquè els viatges dels presidents autonòmics a l'ús sempre han estat més folklòrics que una altra cosa i, per exemple, l'hemeroteca és atapeïda de viatges d'Isabel Díaz Ayuso a Sud-amèrica, on els assistents a alguna de les seves xerrades bé cabien en un taxi o un petit monovolum. Per sort, mai no han estat així els viatges d'un president de la Generalitat a l'estranger, on la part econòmica ha anat acompanyada d'un embolcall polític important. Aquest model de viatges tenen màxima importància en països com la Xina, on obrir-se mercat en un clima de màxima entesa amb les autoritats del país asiàtic és d'una enorme ajuda.

Recordo dos viatges amb el president Jordi Pujol als anys 90, que ja van ser enormement fructífers, igual que els que va realitzar al Japó, on els Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona van propiciar una relació amb els llavors prínceps hereus del país nipó, més tard emperadors. En aquells moments, la Xina no era el país que en l'actualitat enlluerna el planeta, sent el primer exportador mundial i la segona economia més important, molt a prop dels Estats Units. És el segon soci comercial de la UE i la UE el soci comercial més important de la Xina. Per cert, unes relacions que en aquests moments passen un punt crític, com es va veure en l'última reunió de finals d'aquesta setmana al terme de la 25a cimera bilateral celebrada a Pequín. En aquest context, també està la carta de Huawei que està jugant Espanya i que tant molesta els EUA per l'ús de la seva tecnologia en el sistema d'emmagatzematge d'escoltes telefòniques judicials espanyoles.

Però dit això, el viatge a la Xina i la possibilitat d'assegurar-se una posició important ha de ser a l'agenda del Govern. Com l'anunci que el català tornarà a les aules d'una universitat de la Xina. És aquesta situació del català al món la que per si mateixa hauria d'impulsar el reconeixement del català a les institucions europees. Quantes llengües que no són les oficials d'un Estat tenen aquest recorregut?