Com sabran la majoria dels lectors, el Parlament de Catalunya és un indret on no passa gairebé mai res de transcendent i on els diputats treballen d’una forma més aviat relativa. Fins i tot quan se suposa que s’hi esdevé una jornada històrica, com aquella declaració d’independència d’uns pocs segons, el pas del temps matisa la revolució i la converteix en un simple experiment per enganyar els votants ingenus. Avesats a veure la cridòria guerracivilista habitual del Congreso madrileny, amb aquella gestualitat tan castellana de menyspreu, a la nostra tribu ja li plau disposar d’una cambra legislativa de pacífica arquitectura modernista amb un interior prou tranquil per a assegurar la migdiada als nostres polítics, metàfora perfecta d’allò que els cursis anomenen l’oasi (convivencial) català. Hi ha molta positura en definitiva, però poc magí; una mica com passa amb Josep Rull.
Això va canviar tot just la setmana passada, quan l’avorrida sessió de control al Govern de torn experimentà una petita convulsió quasi imperceptible. Tot va començar amb una conversa més aviat rutinària, en la qual Antoni Castellà (antigament diputat d’Unió Democràtica, d’aparença independentista) interpel·lava la consellera d’Economia, Alícia Romero, tot dient-li que se sumaria al prec de la singularitat econòmica del país amb la condició que Salvador Illa abracés el concert econòmic, recriminant també el retard d’un Govern que havia assegurat l’aprovació del nou model de finançament abans d’acabar l’any. Com a bona funcionària d’Espanya, la consellera li recordà que —en política— els retards són inevitables i que, en qualsevol cas, en aquella cambra hi havia líders polítics que havien promès la independència en divuit mesos, amb el resultat sabut per tots.
Castellà va exercitar-se a posar cara d’enfadat i, en la rèplica, demanà a Romero “no comparar la independència amb una millora del model de finançament”, tot reblant orgullós que “nosaltres vam prometre un referèndum, vàrem fer un referèndum, i vàrem guanyar un referèndum”. Els aplaudiments sonors dels grups independentistes devien ser producte de l’amnèsia, car, a la tirallonga verbal que acabo d’escriure, aquest estimable surfista de la partitocràcia catalana obligà a sumar-hi el sintagma “i també havíem promès aplicar-lo, en la qual cosa ens hi vàrem pixar amb gran entusiasme”. Com que la divisió indepe s’ha d’expressar d’una forma més contundent, un home moderat i tranquil com el portaveu d’ERC, Josep Maria Jové, va esprintar del seu escó fins al de Romero per assenyalar-la amb el dit i retreure-li que frivolitzés amb el referèndum per rivalitzar amb els juntaires.
Perquè a la vida i a la política, quan fins i tot una socialistota se’n carda de tu, el que hauries de fer és abaixar la mirada i intentar que la vermellor de les galtes no se’t noti
Doncs bé, a banda dels problemes d’amnèsia ja referits (pels quals Junts i Esquerra han perdut un milió de vots independentistes com el de servidora), diria que els nostres diputats també tenen una escassa relació amb el sentit de l’humor i la pudicícia. Perquè a la vida i a la política, quan fins i tot una socialistota se’n carda de tu —amb tota la punyetera raó del món—, el que hauries de fer és abaixar la mirada i intentar que la vermellor de les galtes no se’t noti. La senyora Romero representa tot allò que no voldria per al meu país, però té tota la santa legitimat de cardar-se d’uns diputats que han viscut (i s’han enriquit) els darrers lustres a base de fulls de ruta que eren fum i de promeses per les quals no estaven disposats a pagar cap preu. En el fons, el que va dir Romero és el que hauríem de respondre a qualsevol líder dels nostres quan torni a fer-nos una promesa; n’hi haurà prou amb dir “divuit mesos”.
Toni, Josep Maria: a partir d’ara, quan una administrativa socialista us escarneixi, no cal que feu més performances ni respostes d’aparent sagacitat. Limiteu-vos a somriure, respireu fons, i recordeu que tot això del finançament singular i de sa tia en patinet ho estem discutint per culpa vostra. I doneu les gràcies que, després de la Moleskine i de tantíssims canvis de carnet, el país encara us permeti continuar cobrant. Respecteu l’oasi català, que el Parlament —també gràcies a gent com vosaltres— ha de continuar essent tan poc útil com avorrit. Divuit mesos, sí, divuit mesos.