L'estirada d'orelles de la Fiscalia al Tribunal de Comptes perquè apliqui la llei d'amnistia i es deixi de més subterfugis és tan clara i tan nítida que aquest òrgan col·legiat, format per dotze consellers amb un mandat de nou anys —sis del Congrés i sis del Senat—, hauria d'abaixar les orelles i deixar d'estar en rebel·lia. La resposta al moviment de la consellera ponent que va emplaçar dilluns la Fiscalia i les acusacions a una nova ronda perquè busquin ara si hi ha fons europeus en la despesa de l'1-O i de la promoció de Catalunya és tan extemporània que el fiscal en cap al TCu, Manuel Martín-Granizo Santamaria, ha respost al Tribunal de Comptes que el que ha de fer és aplicar sense més demora l'amnistia als demandats. A diferència del Tribunal de Comptes, després de la sentència del TJUE, la Fiscalia ha canviat la seva posició per complet i així considera innecessari i improcedent tot el que està fent per retardar l'amnistia en aquesta causa dels presidents Carles Puigdemont i Artur Mas i els 33 alts càrrecs dels governs de l'època.
És obvi que, des del primer moment, el Tribunal de Comptes s'ha excedit en les seves atribucions i ha volgut tenir una posició clarament política per entorpir, primer, el tancament de les actuacions que havia estat practicant i, més tard, actuar com una línia més de defensa contra els independentistes. Així, va actuar amb una interpretació especialment expansiva de la responsabilitat comptable; va obrir procediments que considerava de naturalesa política i va reclamar quantitats milionàries a dirigents independentistes abans fins i tot que hi hagués sentències fermes en altres àmbits. Només cal recordar la seva posició en l'acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017, les despeses vinculades al referèndum de l'1 d'octubre del 2017 i la promoció internacional del procés que el Govern va dur a terme. En aquesta línia, el 2021, el Tribunal de Comptes va exigir diverses fiances per diversos milions d'euros a una trentena d'exalts càrrecs de la Generalitat, entre els quals hi havia els presidents Mas i Puigdemont, l'exvicepresident Oriol Junqueras i l'exconseller Raül Romeva. Tot això per cobrir una eventual responsabilitat comptable si finalment acabaven condemnats.
Esperem que el Tribunal de Comptes reculi i no acabi fent un ridícul superior al que ja ha fet
En el fons, no hi havia res. Però la ponent Elena Hernáez Salguero, proposada pel Partit Popular, havia de fer honor als que l'havien elevat al càrrec i a la seva biografia, en la qual apareix molt vinculada institucionalment a la Comunitat de Madrid: va ser lletrada de la Comunitat, va presidir el Tribunal Administratiu de Contractació Pública de la mateixa autonomia i va ocupar diversos alts càrrecs jurídics en governs autonòmics del PP abans d'arribar al Tribunal de Comptes. El seu paper també ha anat molt en consonància amb les posicions del Suprem i, així, ha defensat una interpretació restrictiva de l'aplicació de la llei d'amnistia quan hi havia dubtes sobre la seva compatibilitat amb el Dret de la Unió. De fet, no n'hi havia, i tot era una argúcia per guanyar temps i això se sabia àmpliament, per més que es fessin discursos i interpretacions en contra. Tot és benvingut quan es tracta de placar un independentista. Va ser ella qui va decidir plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre l'aplicació de la llei d'amnistia a aquest procediment i que va permetre suspendre temporalment la causa fins que el TJUE va respondre.
Esperem que el Tribunal de Comptes reculi i no acabi fent un ridícul superior al que ja ha fet. En política, les excentricitats et donen titulars i protagonisme, però això acaba passant aviat. El que perdura són les ficades de pota i voler mantenir un protagonisme que no et toca. La sentència del TJUE no li ha deixat marge, per més giragonses que faci i per més que miri de reflotar el cas. La interpretació de la llei d'amnistia deixa pocs matisos, tot i que hi hagi sectors de la judicatura o, en aquest cas, del Tribunal de Comptes que vulguin capbussar-se en una cosa que mai han fet. Com que Elena Hernáez els ha donat deu dies, ja veurem què acaba decidint. I si és abans de vacances, millor, perquè no hi ha res que justifiqui retardar una situació com aquesta i la cultura del Tribunal Constitucional d'aparcar el que ha dictat el TJUE, anar-se'n de vacances i revisar els recursos a partir del 22 de setembre hauria d'estar prohibida.