Amb l'acord entre el Govern i el PSC per a l'aprovació dels pressupostos, semblava que s'havia posat la primera pedra per abordar dues infraestructures tan importants com la construcció de la B-40, també coneguda com la Ronda Nord, i una solució sobre l'aeroport del Prat, que al document subscrit va quedar recollit a instàncies dels republicans, com una modernització, i els socialistes van plegar veles en la seva exigència que hi havia de figurar una ampliació. Jo mateix em vaig felicitar de l'acord finalment assolit, perquè, en principi, a qualsevol país sempre és millor que hi hagi pressupostos que no pas que no n'hi hagi. El PSC havia posat el llistó alt i Esquerra, davant del temor de quedar-se sense pressupostos, havia assumit riscos i també les seves condicions i de manera molt especial la B-40 i el complex Hard Rock, dues infraestructures molt diferents però que al territori tenen un consens ampli.

D'aquell acord amb fòrceps anunciat el passat 1 de febrer, la B-40 sembla haver entrat en un debat entre el Govern, el partit que el sustenta i les seves seccions locals que és més propi d'un final amb un nou desacord, que encalli la seva construcció, que no pas de l'acabament de la infraestructura, que ja té trams construïts. Respecte a l'aeroport del Prat i la seva "modernització" hem entrat en el debat sobre escenaris possibles d'ampliació de l'aeròdrom que és la millor manera de no arribar enlloc. No hi ha res més estèril que plantejar solucions irrealitzables, bé siguin pel desmesurat cost econòmic, per impacte natural o perquè ja van ser rebutjades en el passat.

Un exemple de tot això és l'última ocurrència de construcció d'una nova pista sobre el mar per ampliar l'aeroport del Prat. No és ni una idea original, perquè, amb modificacions respecte a l'última vegada que es va posar a sobre de la taula, amb Josep Piqué de candidat del Partit Popular a la Generalitat, el 2003, es van estar mesos parlant de la proposta que era una còpia d'aeròdroms com el de Hong Kong o el de diverses capitals japoneses amb terreny guanyat al mar. La idea, igual que va sorgir, va desaparèixer, una estratègia molt habitual quan no es vol arribar enlloc. Abans, el 1999, la Cambra de Comerç de Barcelona ja havia apostat per aquest model davant de les dificultats de trobar un consens al territori, i el ministeri del ram, llavors el de Foment, la va descartar.

Ara hem tornat a aquell debat propi de la política en bucle que és la catalana. No hi ha res com treure del calaix velles idees, posar-hi unes coloraines perquè semblin més actuals i, finalment, que tot resti en guaret. Unes tertúlies per aquí, unes declaracions per allà, que no faltin uns tuits per preparar el debat, i —per què no?— crear una comissió que sempre acaba sent la fórmula perfecta per no arribar a enlloc, i que tothom es doni per satisfet. No fem res, ni al Prat, ni a Girona, ni a Reus, però reclamem alhora ser un hub intercontinental.