Aquest 6 de desembre s'ha celebrat a Madrid, amb pompa i fastuositat, el 47è aniversari de la Constitució, una data que en altres països congrega respecte per una carta magna i que a Espanya, si alguna cosa representa, és un text caduc, superat amb els anys i els canvis socials i cotilla de llibertats nacionals. Del que podia representar el 1978 al que representa el 2025 es podria dir que s'assembla com un ou a una castanya. Tot el que es podia esmenar per fer-la més centralitzadora i retrògrada s'ha fet i ha acabat sent un text immobilista que subscriuen, sobretot, els que més en contra n'estaven quan es va redactar. Aquesta situació hauria de ser per si mateixa motiu de reflexió per als qui continuen parlant d'un text obert i representatiu de totes les sensibilitats. 

Fem un repàs als presents i als absents: hi havia la dreta amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant i cinc dels seus presidents autonòmics, entre els quals Pérez Llorca, el nou titular de la Generalitat del País Valencià que ha substituït el dimitit Carlos Mazón, el qual, malgrat tot el que sabem de la seva pèssima gestió a la DANA, no hi ha dia que aquell desastre no es faci una mica més gran. Ara hem conegut l'encreuament d'uns whatsapps amb la seva aleshores consellera d'Interior i Justícia, Salomé Planas, la qual li comentava la seva preocupació pel barranc de Poio el dia de la DANA. La seva resposta va ser un escarit "collonut".

Del que podia representar el 1978 al que representa el 2025 es podria dir que s'assembla com un ou a una castanya

Allà, al Congrés dels Diputats, també hi havia la plana major del PSOE, tots els ministres de Sumar i una representació testimonial de Podemos. No hi havia tots els representants dels partits nacionalistes i independentistes, que, en el cas dels catalans, fa molts anys que no hi assisteixen, i igualment els dos partits bascos, PNB i Bildu. L'absència de Vox es deu a raons més de fons i que tenen molt a veure amb el fet que les seves franges més radicals es mostren molt distants de la Constitució en sentit invers. Allà on hi ha bipartidisme, Abascal hi intenta treure'n partit i aconsegueix amb èxit situar-se com el partit de les franges més joves.

La presidenta del Congrés, Francina Armengol, diu que caldria adequar la Constitució a la diversitat territorial i fer-ne un text del segle XXI. Hi va haver un moment del segle passat que això hauria estat possible, però aquells temps ja han passat. Mai hi haurà un consens polític entre PP i PSOE per a això i, en tot cas, el que sí que hi pot haver n'és un en què PP i Vox tinguin una majoria suficient per donar-hi una volta més i fer-la més restrictiva. La majoria de tres cinquens de les dretes espanyoles són difícils, però no impossibles, ja que es tractaria que aconseguissin 210 diputats dels 350 que componen el Congrés dels Diputats. Les enquestes —excepte la del CIS, del sempre animós Tezanos— situen la suma de PP i Vox al voltant dels 200, una mica per sota.

Amb aquest horitzó i l'experiència acumulada de 47 anys, sobretot els 25 del segle XXI, no és exagerat afirmar que la Constitució espanyola té poc present i cap futur.