"Vaig sentir vergonya i tristesa perquè no em va rebre ni la direcció". Amb un aire entre compungit i ofès, Pedro Sánchez ha explicat als seus amics del programa Al rojo vivo de la Sexta com va ser la seva visita a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Bé, en realitat no els ha explicat la visita perquè, en el fons, el que era rellevant no era el paper de la direcció de l'hospital que va entendre que era una visita privada, sinó que d'una manera improvisada el personal del centre sanitari es va congregar al pas de Sánchez per cridar Llibertat presos polítics en una seqüència que, segurament, ni esperava, ni oblidarà. No van ser activistes enviats ni pel president Torra, ni per la consellera de Salut, Alba Vergés. Van ser ciutadans anònims que consideren una ofensa i una gran injustícia la sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes. És així de senzill, per més que de vegades no agrada d'escoltar el relat tal com és.

La societat catalana, una part molt significativa i transversal d'ella, que va més enllà de l'independentisme, ha rebutjat la sentència del Suprem. Ho han fet partits, sindicats, ajuntaments -no un, ni dos sinó més del 85%, començant pel de Barcelona- col·legis professionals, universitats, el món de l'esport, de la cultura, intel·lectuals i així molts sectors de la societat. Això, ni ho vol escoltar Pedro Sánchez, ni segurament té ganes de sentir-ho. És més fàcil viure en un món de fantasies, on et penses que el personal d'un hospital que crida Llibertat presos polítics ha estat mobilitzat per la Generalitat, que no pas encarar la realitat.

I és que la tossuderia catalana té moltes maneres d'expressar-se, però s'activa sempre pel mateix motiu: quan percep que la dignitat està sent trepitjada. Aquest dissabte, les entitats sobiranistes, Òmnium i l'ANC, han tornat a convocar una nova mobilització, que pretén ser multitudinària, contra la sentència del Tribunal Suprem, sota un únic lema: Llibertat. No és per la independència, com les de l'11 de Setembre, sinó per la llibertat dels presos polítics. La setmana passada, divendres, ja es van produir les denominades Marxes per la llibertat, que van arrencar de cinc punts diferents de Catalunya i van confluir a Barcelona. La Guàrdia Urbana les va xifrar en 550.000 persones, un nombre que es va considerar per sota de la mobilització que es va produir. Però més enllà de la xifra exacta, ja es va visualitzar la dimensió de la protesta ciutadana i l'enorme enuig de la ciutadania.

Perquè, al final, mobilitzar centenars de milers de persones un cop i un altre, en aquest cas amb una petita diferència de vuit dies, és un test d'estrès a l'abast de molt poques entitats i lògicament només en situacions d'excepcionalitat, com la que viu Catalunya. Sánchez hauria de ser el primer a veure-ho, ja que ho té al davant una vegada i una altra. Potser si agafés el telèfon al president Torra, assumís el seu paper de president del Govern espanyol i no portés únicament la granota de candidat, i deixés de fer electoralisme, entendria la irritació de la societat catalana. I a més trencaria la seva desconnexió amb la realitat.