Chakir El Homrani Lesfar (Barcelona, 1979) és conseller de Treball, Afers Socials i Famílies. Fill de pares marroquins i nascut a Barcelona, va estudiar Sociologia i va arribar al món polític des de les joventuts de la UGT i la militància a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Rep El Nacional al Departament de Treball del carrer Sepúlveda, seu del Govern coneguda per les mediacions en conflictes laborals i sindicals. Però més enllà del món del treball, les tasques diàries de la Conselleria de Treball van molt més enllà. Parlem de l'atur, de la revolució tecnològica, dels ERO i de la situació dels menors migrants no acompanyats, que acaba amb un missatge clau: "Davant els pensaments racistes, la convivència no és el problema, és la solució".
Les darreres dades de l'atur mostren una baixada dels aturats del 3,5% l'abril a Catalunya. Vostè va dir que el fet d'augmentar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) fins als 900 euros no havia afectat gens a la creació d'ocupació.
Exacte. Les dades són un exemple molt clar que es poden millorar les condicions laborals i l'àmbit salarial sense que afecti la creació d'ocupació. Aquest és un dels aspectes clau entorn el canvi de model econòmic en alguns sectors d'aquest país i en els reptes que tenim en el món del treball. És absolutament necessari canviar aquesta visió que la competitivitat va lligada a salaris baixos. No pot ser així, han de ser salaris dignes perquè la nostra competitivitat com a país no es jugarà amb els salaris, es jugarà en altres àmbits.
Com quins?
Tenim un sector industrial que és potent, que té bona salut, que ha fet uns exercicis en l'època de crisi importants de diversificació i d'internacionalització. Però després tenim altres àmbits que encara estan molt immersos en aquesta lògica de competitivitat a partir de salaris, i això ho hem de superar perquè necessitem incrementar el consum intern i una millora de condicions que acabi millorant el model de país que construïm. La part positiva que tenen les últimes dades de l'atur és que aquell element que tothom situava com una pèrdua d'ocupació no s'ha donat. La pujada de l'SMI encara no compleix la Carta Social Europea i tampoc no tenim la possibilitat que compleixi les especificitats que tenim com a país; necessitem encara un SMI més alt. I això ho hem de dir en veu alta i no ens hem de preocupar i jugar el joc d'aquells que fan alarmisme. No és el nostre model de competitivitat ni ho serà, per l'entorn econòmic on estem situats i pel model de país que volem.
Quin és el Salari Mínim al qual aspirem a arribar?
El 60% del salari mitjà, que és el que marca la carta europea, i que a Catalunya representaria gairebé uns 1.200 euros. És aquest l'objectiu perquè no es pot donar la situació que ara mateix es dona, de persones treballant a jornada completa que estan en situació de vulnerabilitat o en risc de pobresa.
Hi ha alguns sectors que volen créixer i no troben personal qualificat
La lluita contra la pobresa va vinculada a dues variables clau: el treball de qualitat i l'habitatge assequible. De l'habitatge no en puc parlar massa, però el treball de qualitat és l'element que més ens preocupa i que estem intentant treballar el màxim possible a través dels instruments que tenim. No tenim totes les eines ni la possibilitat de regular el marc normatiu del món del treball, però sí que tenim alguns instruments i és la nostra obligació emprar-los bé.
Quins són?
N'hi ha un que és clau, compartit amb el departament d'Educació, que és la Formació Professional. Estem treballant mà amb mà amb Educació en la veritable integració dels dos subsistemes i mirant de donar una resposta a aquesta realitat amb què ens trobem, que és que hi ha sectors d'aquest país que volen créixer i no troben personal qualificat.
L'educació és clau, però també poder-se reciclar...
Sí. No hi ha millor manera d’apoderar els ciutadans i ciutadanes en l’àmbit del treball que tenint una bona qualificació professional i tenir les eines per requalificar-nos, perquè haurem de fer-ho més d’un i dos cops al llarg de la nostra vida professional. Això té un doble benefici: un benefici directe per la persona perquè està en millors condicions d’afrontar el món del treball, i també un benefici per les necessitats que té el sector productiu i per a les empreses. A més, és clau pel canvi de model que en alguns sectors hem d’impulsar, i un model molt més basat en la qualitat que no en la competitivitat per salaris baixos.
Aquest 12 de maig entra en vigor el registre horari obligatori a les empreses. Com ho valora?
La proposta de registre horari que fa el govern de l’Estat no la veig malament però cal començar pel que és prioritari. El primer que caldria fer és afrontar aquelles reformes laborals de les quals sempre han dit que hi estan en contra. Una la va aprovar el mateix Partit Socialista, l’altra el PP.
Quin és el gran problema de la reforma laboral?
Hi ha diversos aspectes que sabem que són clau entorn de la qualitat del treball: la preponderància de conveni, tornar la capacitat d’autorització administratiu d’un expedient de regulació, l’article 42 dels treballadors i com fem un bon control dels processos de subcontractació, etcètera.
La reforma laboral ha fet que empresa i treballadors no tinguin la mateixa força
En aquest sentit, es pot discutir si es canvia una part o si es deroga tota, però el que està clar és que s’ha precaritzat el mercat laboral i no podem continuar d’aquesta manera. Hi ha un element preocupant que és la democràcia en el món del treball; la reforma laboral el que ha fet és que les parts -empresa i treballadors- no tinguin la mateixa força, i això és un problema.
Pedro Sánchez va prometre derogar la reforma laboral, però en un any al poder no ho ha fet. La derogació de la reforma laboral serà una de les condicions per pactar amb el PSOE?
És cert que els socialistes sempre havien dit que es faria, i al final, res. Nosaltres sempre ho hem defensat des d’ERC, i tots els decrets llei que significaven avenços entorn les condicions laborals i socials dels ciutadans i ciutadanes es van votar a favor. Només vam votar en contra d’un que bàsicament estava pensat pels fons voltors. Però la situació política del país ara mateix és molt complexa.
No estem en una situació de línies vermelles, estem en situació d'assumir els resultats electorals
Nosaltres ja ho hem dit: no estem ara mateix en una situació de línies vermelles, estem en una situació d'assumir els resultats electorals. Assumim que la dicotomia que certes institucions de l’Estat i certes forces polítiques han volgut situar en el nostre país, que és o repressió o renúncia, no s’ha acceptat. Acceptem que la persona més votada a Catalunya està en presó preventiva. Som conscients que estem davant d’un conflicte polític, no d’un conflicte penal i tampoc d’un conflicte social. A molts els agradaria que fos un conflicte social però aleshores és que coneixen molt poc la ciutadania d’aquest país. No hi ha un conflicte social, és polític. I aquest és el marc en el qual el futur govern de l’Estat ha de decidir.
No pots demanar a la majoria d'un país que renunciï a un projecte polític, ni respondre que és o renúncia o repressió
Tu no pots demanar-li a una majoria d’un país que renunciï a un projecte polític, ni pots respondre que és o renúncia o repressió. Crec que al 2019 en el marc de la Unió Europea no és una resposta raonable i la ciutadania ha donat un missatge molt clar. A més, les forces que sempre han jugat més a un missatge d’absoluta tensió com són el PP, Cs i l’extrema dreta de VOX, que entre tots han blanquejat, van treure 7 de 48 diputats. Aquest també és un missatge de la ciutadania. A partir d’aquí també hi ha altres elements més concrets i més del dia a dia que estaria bé que complissin.
Com quins?
La reforma laboral que comentàvem és un exemple. El compliment de la llei de dependència en seria un altre.
Cada vegada hi ha més empreses que inicien Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO). Gas Gas, CaixaBank o Nissan en són alguns exemples. És un símptoma d'alarma?
No tenim una sensació preocupant, sí que hem vist un petit repunt, però bàsicament està molt lligat a EROs per motius organitzatius i no econòmics. Crec que les pròpies dades de creació d’ocupació mostren que tenim un sistema econòmic i un teixit productiu amb capacitat de competitivitat i productivitat. Però sí que anem fent una monitorització i hem notat el petit increment, però no el podrem visualitzar del tot fins que no passi més temps.
El fet que es tracti d’EROs per temes organitzatius, no creu que s’està donant un missatge d’alerta per la revolució tecnològica que està patint el sector laboral?
El teixit productiu ha de saber-se adaptar i té reptes. Tenim un molt bon teixit industrial però hem de generar un entorn que sigui positiu, també perquè habitualment les millors condicions laborals són en l’àmbit industrial. És un fet: quan es crea ocupació en l’àmbit industrial es crea en tots els sectors; és un sector matriu.
Com s’ha d’enfocar a llarg termini aquesta revolució tecnològica en el món del treball?
Aquest és un neguit que ha estat històric, i sempre que anem a evolucions en el model productiu, hi ha aquest nerviosisme. Un exemple molt clar és el ludisme, que era el neguit dels treballadors de la manufactura que creien que la introducció de les màquines els trauria llocs de treball. Habitualment, de la mateixa manera que desapareixen antigues metodologies de treball, se’n creen de noves. Aquest neguit és normal però crec que tenim molts exemples que la revolució de la indústria 4.0 i el món del treball al que anirem evolucionant tindrà llocs de treball diferents. Per això dono tanta importància a la capacitat de requalificar-nos, perquè ens caldrà i molt. De la mateixa manera que desapareixeran certs llocs de treball, n’apareixeran uns altres, i hem d’estar preparats i fer que el model de treball mantingui aquest element del contracte social que la feina et permet emancipar-te i viure amb dignitat.
El debat més extens és sobre si hi haurà atur tecnològic o no.
Tu pots tenir fractures i desigualtats en molts àmbits, i un dels aspectes que hem d’analitzar és de quina manera no generes desigualtats segons el teu accés i el teu coneixement de la tecnologia, per això és clau la formació, per evitar que ens trobem en una situació de desigualtat tecnològica que afecti a desigualtats socials i econòmiques.
El Mobile World Congress és un exemple d’això.
Jo vaig anar a visitar el Mobile però vaig visitar elements de tecnologia vinculats als afers socials, perquè també hem de tenir present que la tecnologia és també una oportunitat de millorar les polítiques d’elements socials. Ho hem de recordar en tots els àmbits d’innovació tecnològica, que si el que fa és engrandir la fractura social, no serà útil. I al final el que és més clau és que sigui útil per les persones, sinó no té sentit.
Parlem del món patronal. Vostè va fer de mediador en el conflicte entre Foment del Treball i Pimec. Realment s’ha assolit la pau patronal amb aquest acord de representativitat?
Entorn la relació entre les dues patronals, el que sí que estava clar és que hi havia un problema que s’ha judicialitzat des del 2008 i que era un conflicte que afectava no només a les patronals, sinó a la capacitat de concertació i al diàleg social. Calia una solució. Jo vaig estar molt content amb l’acord i vaig agrair l’esforç que va fer tothom, principalment des de les patronals. Sí que és veritat que l’acord va ser posterior a que ja estéssin presentades les llistes a la Cambra, i això també va distorsionar. I també és veritat que un conflicte amb tants anys d’història, fins i tot en el moment en què van presentar l'acord no van poder evitar discutir-se entre ells. Però per nosaltres és clau i és una bona notícia pel teixit empresarial del país, i ens permet un espai més clar de concertació. I tenint les limitacions que tenim, perquè no podem fer un marc normatiu laboral des del departament, és important la capacitat que tenim de treballar entorn la concertació del diàleg social amb patronals i sindicats, perquè podem aprofitar altres àmbits que regulen.
Posi’m un exemple.
Abans parlàvem del salari mínim. Ara mateix nosaltres no podem regular el SMI perquè és competència de l’Estat, i quina manera d’incidència hi podem tenir? Treballant conjuntament i arribant a acords entorn de quins són els salaris mínims a negociar en els convenis, de quina manera crearíem un salari català de referència... I aquesta solució del conflicte patronal ens facilita molt tot això. I sí que s’està notant l'acord, estan canviant les composicions dels consells. Al final, les patronals defensen els interessos dels empresaris d’aquest país, i amb moltes coses aniran de la mà. Igual en d’altres competeixen, i no passa res, però és el mateix que els sindicats i amb ells ho tenim molt més interioritzat. El que hem de veure amb més naturalitat és que pot haver elements en què pensin diferent, però que en l’àmbit de diàleg social i de concertació en la defensa dels seus interessos vagin a la una.
La Conselleria de Treball també es dedica als Afers Socials. En aquest àmbit, el punt més candent ara mateix és el dels joves migrats no acompanyats -o mal anomenats MENA-. Quin és el problema real?
El problema és que ho hem convertit en una categoria d’una realitat que és molt diversa, i al final acabem estigmatitzant-los.
S’ha comentat moltes vegades la delinqüència que es genera en aquests espais i amb aquests col·lectius…
Aquest és un dels elements de l’estigma. Quan hi ha un cas delictiu d’un jove que no és un jove migrat sol, no pensem que tots els nois d’aquell barri són així, no pensem que tots els joves que van al mateix institut són així, etcètera. En canvi, en relació als joves migrats, com que quan surt la notícia se li dona una importància vital al seu origen, acabem situant que tots són així. És el més perillós: l’estigmatització. Hem acabat tractant els individus a partir d’una etiqueta que donem a un col·lectiu, i això és el gèrmen d’un pensament que és molt perillós. A partir d’aquí, que la situació pot ser complexa en alguns casos? Sí.
Com s’afronta?
Amb les dificultats entorn d’un fenomen del qual tu no tens controlades totes les variables (arribades, temes administratius...), la nostra preocupació va en dues línies. La primera, acollir tots aquests joves, introduir-los al sistema de protecció, sent conscients que n'hi ha alguns -que són molt minoritaris però són els que més es visualitzen- que són reacis als sistemes de protecció. I la segona, de quina manera assegurem que quan surten del sistema de protecció no són vulnerables? Mirant que hagin pogut fer un bon procés d’inclusió social i hagin pogut tenir un bon procés formatiu per la seva inserció laboral, per tal de poder aprofitar el potencial de qualsevol ciutadà que forma part de la nostra societat.
Els joves migrats sols no afecten només a Catalunya sinó a tot Europa, i els populismes juguen amb aquest tema
Després hi ha aquelles situacions que són molt minoritàries, i les hem de tractar com ho tractem amb qualsevol col·lectiu. Hi ha un petit percentatge que són més reacis a entrar en el sistema de protecció, i aquí s’ha de fer un procés d’acompanyament perquè el sistema de protecció d’infància no és un sistema de centre tancats; un bon procés d’inclusió social significa sortir, anar a l’escola, anar a centres de noves oportunitats, etcètera. No és una reclusió, no es pot limitar la llibertat; qui fa això és el poder judicial, no ha de ser l’administració i menys la protecció.
Quins programes s'impulsen per solucionar aquesta problemàtica?
Estem molt contents del programa de Mentoria, que fins fa un any el fèien en l’àmbit dels refugiats i ara l’hem ampliat pels joves migrats sols. Perquè al final la millor manera de lluitar contra l’estereotip és la integració i la inclusió; la mentoria en aquest aspecte funciona molt bé. Sempre, però, sent conscients d’una realitat: no és un fenomen que afecti només a Catalunya sinó a tot Europa, i estem en un moment en què els populismes juguen amb aquest tema, i al final és perillós perquè acabem podent valorar una persona per prejudicis amb tot el col·lectiu, o valorar un col·lectiu per un prejudici d’un individual, i això és el pitjor que pot passar.
Entenem doncs que les situacions de conflicte entre aquests joves són minoritàries i massa visualitzades?
No pretenc ser naïf amb aquest tema, però s’ha de situar que la grandíssima majoria d’aquest col·lectiu no genera problemes. I aquestes qüestions van lligades a un problema de vulnerabilitat molt complex. Fer un procés migratori sent menor d’edat té una doble vulnerabilitat: la d’haver fet un procés migratori en una situació molt difícil i la de ser un infant o adolescent.
Davant els pensaments racistes, la convivència no és el problema, és la solució
Cal tenir present que aquests nois i noies quan migren és per poder tenir una vida millor, per poder-se guanyar la vida i ajudar les seves famílies, i els és molt difícil de gestionar la frustració, perquè molts arriben i es pensen que és arribar i moldre. Quan arriben i s’adonen que és més complicat del que creien, que han d’aprendre una llengua, que el mercat laboral és de difícil inserció, que el procés de regularització triga entre 10 i 12 mesos… No té cap sentit que un noi que entra al sistema de protecció, durant gairebé un any no tingui papers. Tot això al final és més complicat i són infants i adolescents amb una realitat dificultosa. I aquí també ho podem aprofitar perquè al final un noi o noia que ha fet aquest procés migratori sol té un potencial enorme, una capacitat d’autonomia i de prendre decisions i tirar endavant molt gran.
Per què hi ha alguns que no volen entrar al sistema de protecció?
Perquè pot ser que vinguis amb dinàmiques de carrer del teu país d’origen, perquè pot ser que tinguin problemes d’addicció, etc. El que cal fer en aquests casos és generar molt vincle amb l’educador social i que no estiguin sols i acabin no marxant del sistema de protecció.
Com lluitem contra aquesta estigmatització?
Davant els pensaments racistes i qualsevol discriminació, la convivència no és el problema, és la solució.
