Una Catalunya independent naixeria amb un endeutament situat entre el 50% i el 75% del seu PIB, un percentatge similar o fins i tot inferior a països com Alemanya, Holanda o Finlàndia i molt per sota de la mitjana de la UE, que és del 87,2%, segons un informe realitzat conjuntament per l'interventor de l'administració local David Ros, i l'economista especialitzat en anàlisi econòmica i financera Pere Miret. Mentrestant, estimen que una Catalunya autonòmica ha de suportar un deute superior al 105% del seu PIB, incloent-hi el deute propi i el 19,5% del deute net de l'Estat espanyol que correspon a l'esforç fiscal de Catalunya. A tot això, convé afegir que la separació d'Estats hauria de ser pactada, tal com obliguen els agents i les autoritats financeres internacionals per tal de donar estabilitat als mercats.
Malgrat heretar el deute d'Espanya, el deute català seria assumible per la seva economia, amb un estalvi d'entre el 30% i el 52% respecte a la situació actual, i aconseguiria situar-se novament per sota de la mitjana europea. D'aquesta manera, l'informe reflecteix que Catalunya podria començar a caminar sola sense un endeutament especialment significatiu i amb una economia sanejada.
Al tancament de l'exercici 2015, el deute de la Generalitat autonòmica s'ha situat en 72.274 milions, sense afegir-hi el 19,5% anteriorment esmentat, mentre que el Banc d'Espanya ha xifrat el deute brut de l'Estat central en 940.516 mil milions. Tenint en compte que en aquest deute brut ja hi surt comptabilitzat al passiu del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i el Fons de Finançament a Comunitats Autònomes, s'hauria de calcular la part que li correspondria a una Catalunya independent a partir d'un deute net de l'Estat Espanyol de 790.307 milions.
Dos escenaris per a la independència
Sense negociació, i per tant sense assumir una part del deute espanyol, el deute català se situaria en 72.274 milions, un 33,6% del PIB. Ara bé, la preocupació dels creditors no passaria tant per saber si una Catalunya independent podria assumir la seva part del deute, ja que en qualsevol dels casos aquest seria inferior al fet de romandre dins Espanya, sinó com ho faria l'executiu espanyol per garantir el pagament del seu deute sense el suport de Catalunya. Un fet que desfermaria les alarmes de l'FMI, la UE, el BCE, els creditors públics del Club de París o els creditors privats del Club de Londres, entre d'altres, en el seu propòsit conjunt de garantir el cobrament del deute sobirà, evitar l'increment del risc, garantir la viabilitat de tots dos Estats, tant el predecessor com el successor i reduir l'impacte en els mercats financers, apunten.
Si l'escenari fos pactat, els criteris de repartiment del deute atendrien a altres factors com són l'activitat econòmica, la població, la despesa o inversió realitzada i el deute històric, com també el repartiment d'actius i passius. "En termes econòmics i tractat com si fos una corporació empresarial, l'Estat espanyol té uns passius que superen en molt els seus actius; altrament dit, està en situació de fallida i no podria fer front a la totalitat dels seus deutes ni en el cas de vendre's la totalitat dels actius", tal com constata l'estudi "Repartiment d'actius i passius entre Catalunya i l'Estat espanyol. El balanç patrimonial de l'estat com a eina de càlcul", realitzat pels economistes Jordi Angusto, Marcel Coderch i Gemma Pons. Un forat espanyol xifrat en més de 269.000 milions o el que és el mateix, cada euro d'actius implica un sobrecost o un forat d'un 46%.
Per tant, un endeutament d'una Catalunya independent, tenint en compte el repartiment d'actius i passius, se situaria entre el 47,1% del seu PIB i un màxim del 73,2%. Un escenari que situaria Catalunya amb un deute inferior a la mitjana de la UE i molts dels seus membres més destacats, com són el Regne Unit, Alemanya, Holanda o Finlàndia.
Taula elaborada per David Ros i Pere Miret mitjançant les fonts Ameco, Banc d'Espanya, INE i Idescat. S'afegeix com a nota que el deute de Catalunya inclou el de l'Administració local i el de la Seguretat Social consolidada perquè sigui homogènia la comparació amb la UE.
Qualificació del deute català
Malgrat que el Banc Central Europeu (BCE) ha advocat per una política monetària impulsada per uns tipus d'interès molt baixos, el creixement del PIB estimat per una Catalunya independent és considerablement alt gràcies a la desaparició del dèficit fiscal amb l'Estat espanyol, fet que permetria augmentar també la despesa pública de Catalunya. I en una línia completament oposada a l'establerta en les últimes setmanes per les agències nord-americanes Standard and Poor's (S&P), Moody's i Fitch, que han situat el deute de Catalunya en la categoria de bo porqueria, inversió de risc o especulativa i qualitat del crèdit qüestionable, l'informe estima que el deute sobirà d'un Estat català se situaria en un rang mitjà alt del grau d'inversió i amb un bon accés als mercats de capitals internacionals.
L'exconseller d'Economia i Coneixement Andreu Mas-Colell ja va avançar en una entrevista a El Nacional que les qualificacions del deute català establertes fins al moment són "en tot cas, avaluacions sobre el govern central que és qui controla els fons. Si algú es mira aquests ràtings, la lectura que ha de fer és que hi ha incerteses i fragilitats, encara que, personalment, no considero que hi hagi cap risc, ja que al final sempre acaben pagant. Prefereixen que hi hagi un daltabaix cada tres mesos i això ja comença a ser una mica còmic. En una situació de default, la percepció internacional seria que és culpa d’Espanya. En temes de garantia de pagaments, nosaltres estem en mans del Govern i el Govern està a les nostres mans. Si nosaltres caiem, Espanya també."
Els autors de l'informe asseguren que "fins que no es negociés l'endeutament de Catalunya, el deute públic es col·locaria al voltant del 36% del PIB, percentatge que podria disminuir al 16%, mentre no s'assumís la devolució del FLA a l'Estat espanyol, molt per sota de la mitjana europea". Un escenari a la pràctica poc probable, ja que el dret internacional és partidari i obliga a assolir una solució consensuada en qualsevol separació d'Estats.