Marcel Proust va viure la seva homosexualitat des del patiment i la maledicció. Gairebé com la seva herència jueva per part de mare. Però això no és estrany que convertís aquella condició que el feia patir en un joc de transposicions i ocultaments. Ja li havia aconsellat a André Gide, un notori i gens dissimulat gai amb una voluntat d'escàndol, "es pot explicar tot, amb la condició de no dir mai "Jo". L'autor d'Els falsificadors de moneda, de qui tot just acaba de fer setanta anys de la seva mort, va escriure en el seu voluminós Diari: "No és el meu problema".
Ara, arriba a les llibreries El remitente misterioso y otros relatos inéditos, un aplec de contes que van mantenir-se en secret fins la seva publicació l'any 2019, amb gran sensació, a França. Va ser amb la mort de l'editor Bernard de Fallois, un dels grans estudiosos proustians i que havia pogut treballar en els papers de l'escriptor, que es van poder llegir uns textos on l'homosexualitat és la temàtica que els relliga i que, d'alguna manera, van ser font d'inspiració per la seva obra posterior. Per què tots ells són escrits anys abans que l'escriptor iniciés la gran obra de A la recerca del temps perdut.
Defensor d'una lectura del text per sí mateix, Proust menyspreava la crítica clàssica que basava la seva feina en furgar la vida dels escriptors. És probable, doncs, que l'homosexual temorós i discret que va ser Proust agafés una bona enrabiada davant qui volgués fer una lectura excessivament biografista d'aquests inèdits apareguts en un moment en que la situació dels gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i resta de col·lectiu, malgrat tot, és ben diferent de la del jove Proust. Perquè, de fet, les històries no són un fàcil transsumpte de la seva vida –o és La recerca–, sinó que són més aviat un material de prova d'elements que apareixeran més tard a la seva obra. Tampoc es pot dir que siguin contes –la majoria d'ells, inacabats o tot just esbossats– on Proust perdi els papers i porti la seva exploració del desig –tema central de la seva obra– cap al costat de la pornografia o el relat explícit. Res d'això han de témer els lectors ni han de buscar els caçadors de textos escabrosos. No és el seu estil, ni en papers privats ni en públics.
Els inicis d'un jove autor
A El remitente misterioso, l'autor de Jean Santeuil i Els plaers i els dies, juga amb la idea amb la idea de la carta misteriosa inesperada amb ressons d'Edgar Allan Poe, en una història on, com farà a la Recerca, juga a confondre amb els gèneres dels seus personatges –tornant l'atracció en lèsbica– mentre que a Recuerdo de un capitán, l'homoerotisme militar, que potser el mateix Proust va viure el servei militar a Orleans, és tot just suggerit en un dels textos més autobiogràfics. Però, potser és a El don de las hadas, on una fada atorga al seu protagonista el do d'una sensibilitat exageradament rica que, per contra, el farà patir, el text en que Marcel Proust parla més explícitament d'ell mateix. Aquesta serà el seu poder i la seva desgràcia
El llibre té un interès especial pels proustians –que a casa nostra tenen una associació d'admiradors i tot–, que veuran les provatures mai publicades del jove escriptor, abans de l'edat madura en que va començar l'obra de la seva vida i podran jugar a endevinar què en va aprofitar què de cadascun, i pels lletraferits en general que vulguin descobrir el procés creatiu d'un dels escriptors que va revolucionar la novel·la al segle XX parlant del segle XIX. Potser no tant pel lector general que, si s'atreveix, potser faria bé de començar per la seva obra magna.
No es tracta d'un outing ni d'una descoberta –com dèiem, l'homosexualitat masculina i femenina, els canvis de rol, el transvestisme són el teló de fons de La recerca–, sinó més aviat la possibilitat de capbussar-se en un autor insondable just abans d'emprendre una obra mestre i sense cap mena de prevenció social ni moral, sobre un tema que íntimament el va afectar sense remei.